Al psicòleg Walter Mischel se li va ocórrer als anys setanta asseure a una colla de nens entre quatre i sis anys al voltant d’una taula i els posà una galeta a l’abast de les mans. Els digué que sortiria de l’habitació i quan tornés se la podrien menjar. Quan obrí la porta veié que uns nens conservaven la galeta i altres no. L’anomenat experiment de la llaminadura o de la satisfacció retardada tot just acabava de començar. Mischel seguí els seus conillets d’índies durant quaranta anys i arribà a unes conclusions que per sentit comú eren de preveure. Als nens que havien esperat a menjar-se la galeta la vida en general els tractava amb deferència. Se’n sortien millor en els estudis, a la feina, en les relacions sentimentals i tenien menys problemes d’addicció. Anar amb les llums llargues per anticipar-se als imprevistos de la carretera sempre serà millor que confiar amb les llums curtes o de posició.
Classificar a les persones com a prudents i atabalats és orientativa, però no precisa del tot. Ningú pot assegurar que la prudència personificada pugui mostrar-se eixelebrada en algun aspecte de la seva vida, i els que tenen per costum actuar i a continuació pensar puguin mostrar-se cauts en algunes ocasions. Una cosa, però, és certa, tots sense excepció cometem estupideses per no saber comptar fins a deu. Cruyff deia que en el futbol guanya qui menys errors fa. La majoria d’errors en la vida són per falta de prudència i previsió.
Ser impulsiu o reflexiu ja ens ve de fàbrica per bé que l’educació pot fer alguna cosa. Dir no d’una manera resolutiva no sempre ha tingut una bona acollida en els sistemes educatius per no parlar del que es coneix com a escola alternativa, que té com a dogma de fe que la criatura és clarivident per saber el que li convé. Hi ha individus que no han experimentat cap frustració ni a l’escola, ni a casa seva, ni per boca de cap polític. La primera frustració que experimenten és quan un jutge els envia a la presó. La presó està plena de persones impulsives que no toleren ni un bri de frustració. Viuen a l’interior d’una bombolla d’orgull i de narcisisme que en esclatar a la més mínima perden els papers. Quants es passaran una part de la seva vida a la presó per haver resolt una discussió de trànsit amb un bat de beisbol o una discussió amb la parella a cops de puny.
No tenim més que entrar a twitter – una taberna de desvagats per més que ens hi puguem sentir ben acollits i l’ociositat pugui ser terapèutica –per comprovar que la majoria dels dits tenen una vida pròpia al marge del pensament del seu propietari. Els polítics no en són una excepció. Emuladors del populisme de Trump no perden ocasió per demostrar que ni per un instant han girat l’esquena al seu poble. Molts polítics que supleixen la seva pobra aportació en el debat parlamentari amb salves de tuits. Un estadista –un polític amb els peus calents i el cap fred– deixa que sigui el personal subaltern qui escampi el pinso pel corral.
El arte de la prudencia de Baltasar Gracián és una picada d’ull a la dita: no siguis esclau de les teves paraules sinó amo del teu silenci. Qui ha sabut guardar silenci sabrà dir les paraules justes en el moment oportú. La prudència no és mel·líflua. No són potser les arts marcials hereves de la prudència! Aprofiten a favor seu les envestides de brau del contrari. Aquests dies que es recorda una altra pàgina per la història del país han tornat les processons de gent enriolada i entusiasta, amb els seus càntics i les seves banderoles, seguint l’estela d’uns polítics que ben segur haguessin arreplegat la galeta, la seva i la dels nens assenyats, tan bon punt en Walter Mischel els hagués donat l’esquena.
