Laura Borràs, presidenta del Parlament català, ha ressuscitat de nou la paraula «col·laboracionisme», un mot amb un pes semàntic explosiu; s’ha de ser molt curós d’usar-lo perquè és políticament perillós i l’ha adreçat als seus socis de govern. Un estigma dolorós que ens duu a la resistència francesa, quan els nazis ocupaven el país.
El terme va aparèixer per primer cop durant la França ocupada i es titllava de col·laborador al govern de Vichy; la paradoxa lexical és que qui la pronuncià en sentit polític va ser el mariscal Pétain exhortant als francesos a «col·laborar» amb els nazis. La resistència que lluitava contra els nazis se serví del mot i l’emprà per assenyalar als que ajudaven als nazis i la paraula es va estendre ràpidament per tot Europa. (A Itàlia el filòsof Antonio Gramsci havia encunyat el terme «partisà» per definir la guerrilla enfrontada contra l’exèrcit d’ocupació).
Cert que ara no l’ha pronunciat com a substantiu sinó com a verb, textualment ha dit «col·laborar», però immediatament sonà a la xarxa l’alarma del «col·laboracionisme» aplicat a ERC. També al 16-XII-2020 anotà: «Vergonya eterna als col·laboracionistes de Vichy» que causà un gran enrenou i malestar entre dirigents d’ERC (Rufián i Tardà).
El vocable col·laboracionisme implica traïció perquè suposa que hi ha persones que cooperen activament o passivament amb els invasors militars que s’han apropiat de la terra dels seus pares i avantpassats. La col·laboració es produeix per diferents motius: per afinitat ideològica, per simpatia amb l’enemic, per coincidència amb els objectius, però també per intimidació, per por, per coacció. Igualment es produeixen complicitats interessades per obtenir favors, enriquiment personal o guanys espirituals com la promoció artística i l’admiració social.
A vegades penso que l’independentisme és una flama groga encesa que flota pels molts carrers de Catalunya, però sense un gruix de llenya que l’alimenti. Alguns teòrics asseguren que hi ha un fort cansament, inapetència i desencís amb els polítics que prometeren l’oro i el moro, i després, res de res, però si convoquen amb un objectiu definit, la gent tornarà a omplir els carrers, emperò altres sociòlegs consideren que es necessitaran anys per entusiasmar i crear condicions per engrescar la gent, perquè molts estan definitivament exhausts. Aquests últims no neguen que la flama s’hagi apagat, simplement és lava somorta dins d’un volcà.
No es pot negar que en Carles Puigdemont lidera un front enemistat amb Espanya, és estimat per molts i no li ha minvat el carisma i la capacitat de convocatòria; a l’altre costat, Oriol Junqueras que defensa una posició pactista, de diàleg i negociació i és un ferm defensor d’un referèndum pactat amb l’Estat i que ha de tenir un suport internacional. Té partidaris fidelitzats, però no apassionats com els d’en Puigdemont.
Si se sotja la política que s’està descabdellant a Catalunya amb mirada estrangera, hem d’informar el foraster de l’existència de dues grans tossuderies hostilitzades: els que volen una cosa i els que no la permeten.
Davant d’aquesta situació se li explica que el que uns demanen, els altres ho prohibeixen i aquests últims s’emparen en la llei, ensems se li esmenta que els primers no es refien de la llei perquè creuen que és interpretada capciosament només es queden en la seva literalitat estricta i no es valora l’esperit democràtic primigeni, l’estrany probablement no entendrà res.
Si a més a l’home forà se li comenta que uns col·lectius polítics demanen l’autodeterminació, però els altres l’han declarat il·legal perquè no cap dins la Constitució, nogensmenys uns catalans asseguren que sí que hi cap, tanmateix que no la volen posar a dins, és quan començarà a cansar-se de tots nosaltres, si continuem explicant al foraster que hi ha tres partits polítics independentistes a matadegolla, i que uns, confiats, volen dialogar amb P. Sánchez, els altres no perquè consideren que és molt arter en promeses engrescadores que sempre incompleix, pensarà que som uns grillats clavats en un tema irresoluble que es pot eternitzar.
Va ser Esperanza Aguirre, ministra de Cultura del retornat José Aznar, absolutament descordat, que ha tornat a trobar el seu ego autèntic, la que curiosament va ser la primera a atrevir-se a pronunciar en veu alta i intel·ligible la paraula «incomoditat» referint-se a ciutadans de Catalunya que no es troben a gust dins de l’Estat espanyol.
En aquell moment històric ella va intentar entendre el que succeïa i volia trobar una solució raonable, no forçada, per convèncer als catalans disconformes, irredempts, perquè es poguessin sentir confortats dins d’Espanya. Però no se li recorda cap proposta efectiva, simplement va constatar honestament la mala maror de forma objectiva, que surava en la realitat catalana i així ho va deixar. Com dir que hi ha foc en les ànimes, però no se sap com apagar-lo amb un diàleg pacífic.
L’estrany va veure el debat de Política General i no va entendre res. Per copsar amb precisió la situació, ens pregunta qui mana les forces armades, qui controla el poder fàctic i la justícia, qui són els propietaris del poder financer i de l’econòmic? Quan li han estat contestades aquestes preguntes, comenta que l’autodeterminació en les actuals circumstàncies és impossible i que els independentistes només tenen paraules, però les paraules el vent se les emporta.
