Sempre m’han sorprès les promocions turístiques nostrades. Si ens hi fixem, quan una destinació vol vendre’s a l’exterior dedica uns esforços ingents a blanquejar la realitat. I no em refereixo a l’esperit d’una reconeguda marca de cervesa que fa que tots aquí ens pensem que siguem més guapos, tinguem menys de trenta anys i sapiguem viure la vida, sinó que m’he fixat en la importància que donem al paisatge a l’hora de promocionar-nos. Fins al punt de vendre allò que és gairebé una anomalia en comptes de transmetre la realitat de la destinació. L’exemple més flagrant són les campanyes turístiques d’Andalusia de fa uns anys que venien paisatges nets i sense construccions. Natura pura. O les darreres campanyes «nostrades» on en temps de la COVID-19, hem venut paisatges paradisíacs gairebé verges humanitzats o no. I quan hi apareixen nuclis urbans són justament aquells que es mantenen intactes des de fa anys. La realitat, però, és ben diferent quan el pobre turista ens visita. Veu que allò és en bona part l’excepció i que la resta és ben diferent.

Però el que és interessant és la pròpia consciència dels responsables turístics de que un dels nostres principals atractius és la bellesa d’un paisatge especial. No acostumen a «vendre» la quantitat d’edificacions, camps de golf o infraestructures que s’han construït en les darreres dècades en les zones més turístiques i en el conjunt de la demarcació. És normal, si volem atraure hem de vendre el poc que hem pogut conservar.

Dic tot això, perquè és una paradoxa que una zona que viu en bona part del turisme sigui tan conscient del que ha d’ensenyar quan parla de màrqueting però quan es tracta de mantenir aquest tresor, no hi hagi cap mena de consciència en fer-ho.

Certament, en els darrers anys, un cop s’ha desgraciat la majoria de la nostra costa, es comença a ser conscient de com hi hem sortit perdent amb la construcció massiva a primera i segona línia de mar. No pas per alguns ajuntaments, que continuarien construint com si no hi hagués demà, sinó per la societat civil, sobretot l’ecologista i per algunes altres institucions que han ajudat a conscienciar que tot i que ja és massa tard per recuperar el que era la Costa Brava si que encara es poden salvar algunes zones verges de l’especulació urbanística.

El que em preocupa però és que la presa de consciència ha arribat tard a la Costa Brava però encara queda molt paisatge únic per preservar i no veig cap interès en fer-ho. Fins i tot alguns que es posen les mans al cap són partidaris de la destrucció del paisatge sense cap mirament, si no és per fer-hi camps de golf o urbanitzacions.

Perquè avui, els principals perills pel nostre paisatge no són les urbanitzacions –que també– sinó infraestructures que trinxen i modifiquen aquesta diversitat que ens fa especials. Parlo de la MAT, parlo dels mega-polígons industrials eòlics instal·lats en entorns naturals simplement perquè el preu del sòl és més barat, parlo de les macrogranges, aeròdroms, de carreteres, entre moltes altres infraestructures.

El que em sobta no és que es facin o que es plantegin, sinó que no es planifiqui ni s’ordeni tenint en compte l’impacte paisatgístic del conjunt del territori.

Estem a punt de fer una implantació eòlica que modificarà el paisatge d’una manera brutal, amb projectes de centenars de molins de 180 metres d’alçada en una plana, en la que es veuran tots alhora i a més, que viu bàsicament del seu paisatge. Però s’està fent sense cap mena de planificació ni debat sobre si se n’han d’implantar, on s’han d’implantar, quants n’hi ha d’haver, ni com es fa possible la convivència entre aquestes infraestructures i l’estructura econòmica de la zona. El mateix passa amb les granges o amb altres infraestructures energètiques. Es tira pel dret sense cap planificació ni sentit comú. Com s’entén que al 2008, el coordinador europeu per la instal·lació de la MAT a casa nostra, Mario Monti, obligués a soterrar el tram de la MAT des de la subestació de Santa Llogaia d’Àlguema fins a Baixàs pel seu impacte paisatgístic –fet que va suposar un cost set vegades més alt que el pas amb torres, molts diners– i ara proposem no només sembrar de mega aerogeneradors aquestes mateixes muntanyes sinó que a més, construirem una nova MAT aèria per transportar l’energia dels generadors a Santa Llogaia.

Quin sentit té això? Cap. És el mateix que gastar-se una milionada per enderrocar el Club Med del Cap de Creus i alhora deixar construir hotels o urbanitzacions al mateix Cap de Creus. No té cap sentit perquè en realitat això del paisatge no ens ho creiem. Som conscients que és un dels nostres principals valors com a destinació però no fem res per preservar-lo. I ens passarà com amb la costa, que quan ens en adonem ja serà massa tard, i després tot seran laments. Llàgrimes de cocodril.