Massa sovint es generen debats absurds. Un d’ells és si li cal a l’independentisme «eixamplar la base», és a dir ser més gent. La resposta només pot ser positiva. Plantegem-ho al l’inrevés. L’independentisme ha de disminuir la base? És a dir ser menys gent? Mirant Twitter ho sembla. Tots els moviments emancipadors volen ser més. Per exemple, Xavier Domènech ens recorda al magnífic llibre Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013) una nota en referència al moviment obrer d’E.P. Thompson on deia que: «Nueve personas se encuentran en 1792 en una taberna, fundan una sociedad de correspondencia, su divisa es que el número de nuestros miembros sea ilimitado. Un año después estaban todos detenidos, cien años después el número de sus miembros se contaba por millones.» Tampoc estic dient que calgui esperar cent anys. Però aquesta idea val per l’independentisme, el republicanisme, l’obrerisme, el feminisme, l’ecologisme, els drets LGTB, el sindicalisme i qualsevol altre moviment que pretengui transformar la societat. Però anem a l’independentisme, el que sí sabem és que amb la meitat de la població (48-52%) no n’hi va haver prou. Però es va tenir una gran victòria, l’Estat espanyol per fi es va adonar que tenia un problema. Adolfo Suárez amb dues manifestacions grandioses com la de l’11 de setembre de 1976 i, sobretot, la de l’11 de setembre de 1977 va fer un munt de propostes per afrontar les demandes de bona part de la ciutadania. Aquí no, aquí van caldre 7 anys. El més fotut és que, un cop s’adonen que tenen un problema, no han fet cap proposta. I ara l’Estat espanyol té una gran crisis d’autoritat, com deia Antonio Gramsci: «la clase dominante ha perdido el consentimiento, o sea ya no es dirigente sino solo dominante, detentora.» Caldrà veure com enfrontem el dubte que plantejava Enrico Berlinguer de quantes masses es necessiten per aturar un tanc. No ho sabem. Estem en aporia. Voler negar-ho és un infantilisme propi de falta de cultura política.

Manllevo una gran frase de «Debats pel demà» que és un grup de gent molt jove i molt preparada intel·lectualment dels que en sentirem a parlar. De fet ells sí que tenen tot el demà per davant. La frase es de Marcel·lí Domingo: «La República separada del socialisme perd el dret a la vida, com el Socialisme distanciat de la República perd el mitjà de convertir les seves doctrines en lleis humanes imposades en nom de la justícia a tots.» Hi ha tres reptes: la independència, la república i el socialisme. Cap d’ells pot funcionar per si sol.

I deixeu-me dir una cosa que no té res a veure. Vull criticar als indocumentats que afirmen sense vergonya que Ildefons Cerdà s’hauria escandalitzat si hagués vist les superilles de l’Ajuntament de Barcelona. Per l’amor de Déu nostre Senyor, si Cerdà era comunista! Ell no només faria urbanisme tàctic, trauria tots els cotxes de Barcelona sense avisar!