Fa pocs dies al Congrés es va rebutjar una moció per treure el mot «disminuïts» de la Constitució i substituir-lo pel de «persones amb discapacitat». Un periodista deia: potser els que van votar en contra, PP i Vox, pensen que els que anomenen «disminuïts» no mereixen el qualificatiu de persones. No creguin que és un debat menor perquè al darrera de molts dels problemes polítics hi ha un principi bàsic que molts neguen, tenen tots els éssers humans els mateixos drets? Fa sols 90 anys que Clara Campoamor va aconseguir que s’aprovés el vot femení. Fins aleshores les dones eren considerades com a no mereixedores del dret de vot. Al debat, Victoria Kent, tot i ser dona, s’hi va oposar al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar influenciades per l’Església i els seus marits. És una altra manera de negar drets, la mirada per sobre l’espatlla dels que es consideren superiors, neguem el dret perquè ja es veu que no sabrien usar-lo correctament.
Ja l’existència d’esclaus o el nacional-socialisme alemany havien evidenciat que la mirada del que es considera superior nega els drets al que considera inferior, siguin els esclaus que no tenien drets o els jueus, comunistes i afins que Hitler volia eliminar perquè la raça ària era superior. El mateix va passar a Srebrenica on uns serbis que es consideraven superiors van fer una matança de bosnians musulmans. Els genocidis són el cas extrem de la suposada supremacia de certes persones que, per pertànyer a certes ètnies que es consideren superiors, tenen dret a eliminar altres persones d’ètnies considerades inferiors, sigui a Ruanda els hutus eliminant als tutsis, sigui els rohingyes a Birmània, etc.
A Espanya va passar una cosa semblant després de la guerra civil. Durant la dictadura (sobretot al principi) van existir uns sers superiors, «els vencedors», i uns inferiors, «els vençuts», uns que tenien tots els drets i més i uns altres a qui se’ls negaven els més elementals. La «memòria democràtica» no és més que el reconeixement de que hi va haver un temps en el qual no tothom tenia els mateixos drets i que cal fer alguna cosa que ho deixi clar i reconforti els que van patir la falta de drets. Els que s’hi oposen, els que no volen sentir parlar de memòria democràtica, simplement són els que no accepten aquesta igualtat de drets de tothom.
En els temps que vivim el fet que més deixa al descobert que hi ha qui considera que no tothom té els mateixos drets és el de la immigració i la pobresa. Els grups d’ultradreta quan criminalitzen els immigrants els estan dient que tenen menys drets. De fet hi ha una degradació dels drets de les persones per raó socioeconòmica que fa que les persones que han nascut en famílies o en països pobres tinguin menys drets que els que han nascut en famílies o països rics i els immigrants estan al final d’aquesta llista.
Podria donar més exemples però crec que queda prou clar. En el fons, una majoria de problemes venen de no considerar que totes les persones, simplement pel fet de ser-ho, haurien de tenir els mateixos drets. Des del meu punt de vista aquesta és la diferència profunda entre dretes i esquerres. Les esquerres són les que apliquen de forma radical el principi d’igualtat de drets de totes les persones sense distinció de cap tipus. Les dretes són les que hi posen condicions, si són blancs, si no són immigrants, si no són gais, si no són «disminuïts», etc. És clar que quan es fa política aquesta separació sol ser menys nítida perquè la política és l’art del possible i es cometen molts errors, però a nivell d’idees cal tenir-ho clar.
A Catalunya el moviment nacionalista i ara l’independentisme també ha caigut en aquest parany. Tarradellas a la seva tornada va començar dient un «Ciutadans de Catalunya» que va sobtar a alguns i va alegrar a altres. Pujol va actuar com si Catalunya s’hagués de construir, contra la idea de Tarradellas i l’esquerra de que el país ja estava fet i el que s’havia de fer era governar-lo. Pujol va dir que són catalans els que viuen i treballen a Catalunya que, acompanyat de l’esforç de socialistes i comunistes, va fer que els immigrants, sobretot els vinguts d’altres parts d’Espanya, volguessin que els seus fills es convertissin en catalans i que tots aprenguessin el català a l’escola. Però Pujol i els nacionalistes mai van creure l’eslògan i la prova és que tant Pujol com els seus deixebles, en Mas i tots els líders de la post-convergència (amb honroses excepcions), van imposar la idea de que Catalunya tenia un sol pensament, nacionalista per Pujol i independentista pels seus deixebles. Han considerat que hi ha un grup de ciutadans que són més catalans que els altres. S’omplen la boca parlant de Catalunya com si sols els nacionalistes (independentistes) fossin catalans i han mirat als no nacionalistes (no independentistes) per sobre l’espatlla, creuen de veritat que a tots els ciutadans de Catalunya se’ls reconeixen els mateixos drets? Un exemple senzill, què passaria si unes quantes desenes de persones cada dia paressin el trànsit a la Diagonal per demanar, per exemple, una taula de diàleg entre catalans com fan uns quants independentistes a la Meridiana per demanar la independència des de fa mesos?
En el darrer discurs Aragonès va dir que volia governar per a tots els catalans però immediatament va dir no a una taula de diàleg entre catalans. Mentre es continuï mantenint el discurs de que Catalunya com un bloc és independentista, s’estarà considerant que hi han uns ciutadans de primera i uns de segona.
