D’un cop de roc, llençat amb massa traça, el jove David va esberlar la closca a l’horrorós filisteu Goliat. Va ser un fet tan i tan excepcional, esdevingut fa uns tres mil anys, que fins i tot forma part de les sagrades escriptures, al llibre del profeta Samuel per ser precisos. Certament, si va passar un cop, podria donar-se el cas que tornés a passar.
La gesta del jove futur rei bíblic ha servit aquesta setmana com a resposta al meu convenciment, expressat en aquesta columna, que la força de l’independentisme –per molt noble que sigui– és irrisòria enfront de la descomunal força dels estats i que faríem bé de treballar per la defensa de la llengua, cultura, justícia social i institucions de Catalunya, amb algun altre supòsit que no sigui pensar que en qüestió de poc temps lligarem els gossos amb llonganisses, etcètera. No dic pas que no sigui una bona resposta passar-me per la cara allò de David i Goliat. Però fer-ho, representa entrar en el terreny de les discussions que no porten enlloc. Si em proposo seguir amb el tema, podria dir que creure que es pot repetir aquell fet de l’antiguitat seria semblant a gastar tots els nostres estalvis en un sol número de loteria. I, amb tota justícia, algú posaria algun exemple que es carregaria la idea de l’aposta a un sol número. I així, fins a l’infinit.
El que diré pot tenir mala premsa: No vull discutir. Tinc ganes d’opinar, tinc ganes de conèixer altres opinions, tinc ganes de reflexionar sobre el que pensen els altres. Vull informació (signada i amb capçalera reconeguda, per saber de quin peu calça el qui ho publica), vull opinions diverses, però renuncio a posar-me a discutir i a fer comentaris. I, per descomptat, encara menys a comentar els comentaris dels comentaris. Pensar sobre el que llegeixo i sento a dir modifica sovint la meva opinió sobre les coses. Veure un tema diferent a partir de tenir més coneixement i més informació és el que fa avançar el món.
M’ha fet molt feliç descobrir que Facebook té un botonet que priva de rebre comentaris, perquè m’adono que discutir amb algú més intel·ligent, més brillant i amb més capacitat dialèctica que jo, no necessàriament m’ha de treure la raó. Discutir i comentar no són sinònims d’opinar. I, en contra d’allò que es diu sovint, no totes les opinions són respectables. Per exemple, la meva opinió sobre l’òpera que es presenta aquest cap de setmana al Liceu no mereix gaire respecte, creieu-me. Fins d’avui en vuit, si no hi ha novetat.
