El protocol de Kyoto, en el que el món reconeixia que l’excés de gasos de carboni tenien un efecte climàtic greu, va ser signat el 1997. Arran d’aquell pacte Europa va engegar el 2005 el seu sistema de compravenda de drets d’emissió de CO2, batejat com a ETS (Emission Trading System). Aquest mecanisme consistia en un mercat de drets d’emissions que sumava l’objectiu total d’emissions dels sectors implicats. Es va decidir que els 6 sectors més emissors (electricitat, siderúrgia, ciment, química, paper i ceràmica) farien l’esforç de reduir les seves emissions. Aquests sectors significaven el 46% de totes les emissions de la unió. A més es va decidir que l’electricitat hauria de comprar tots els drets al mercat mentre que els altres sectors industrials gaudirien de drets gratuïts d’entrada, tot i que eventualment s’anirien reduint. Si aquests sectors feien els deures, reduint emissions, podien vendre els seus drets sobrants al mercat, essent un al·licient per fer el camí.

El mercat de CO2 va començar el 2005 a un preu de 15 €/tCO2 i al cap de pocs anys va baixar a 5 €/tCO2, valor que s’hi va estar fins el 2018. Durant tots aquests anys els efectes d’aquesta política van ser nuls: ningú va fer els deures (a excepció de pocs industrials), i les emissions europees continuaven pujant. Si el que es volia era que el mercat donés senyals de que s’havien reduir emissions, substituint processos i combustibles per altres amb menys CO2, no va ser així. De cop, la UE va anunciar que retiraria drets del mercat i el preu al 2018 va començar a pujar fins a 25 €/tCO2. Immediatament les centrals de carbó van començar a tancar perquè van deixar de ser competitives. Aquesta situació va durar tot el 2019 fins que va arribar la pandèmia, quan el preu va caure dràsticament fins a 15 €/tCO2. Una vegada superada la pandèmia, el mercat es va enfilar ràpidament fins a 35 €/tCO2 fins assolir al seu pic de 70 €/tCO2, mogut tot per un moviment fortament especulatiu d’actors americans i xinesos.

Ara es veuen dues coses. La primera, que va ser un error deixar la dinàmica d’actuació a la mà invisible del mercat sense fer una gestió fina de drets disponibles. La segona, és que posar-se en mans d’especuladors és no entendre que la situació ens sobrepassarà un dia sense poder dominar-la.

Hem perdut 16 anys preciosos sense fer les obligacions i ara les hem de fer de cop. Per recórrer el camí de transformació energètica necessitem que l’economia continuï generant excedents de valor afegit per poder-los invertir en fonts i sistemes renovables. I aquests excedents cal que vinguin del petroli i del gas uns quants anys més: si ara s’atura l’economia mundial no hi haurà recursos financers per a fer la transició. Afegim ara que els inversors en energies fòssils ja han decidit que no invertiran més en nova extracció perquè saben que no recuperaran les inversions per culpa de les renovables i perquè l’opinió pública ha decidit que són bruts. Afegim-hi ara que Xina també ha decidit canviar carbó per gas i ja tenim l’equació completa: no hi ha prou gas disponible en capacitat d’extracció o logística al món per satisfer el canvi de model.

La situació és una còpia exacta de la dels xocs petroliers del 73 i del 78. Llavors es va resoldre consumint menys petroli, millorant l’eficiència dels cotxes i camions, canviant petroli per carbó o biomassa, i consumint menys, en general. L’efecte va ser que, en pocs mesos, el preu del petroli va començar a caure i recordo que moltes actuacions en calderes de biomassa o carbó no es van ni engegar. Fins l’any 1990 el preu del petroli no va tornar a pujar, en una mostra de la inèrcia que tenen aquests mercats.

Per tant, la solució al moment actual només té dues sortides. Una és que, si els inversors no volen posar més diners en jaciments de gas, potser hauria de ser un ens públic global (per exemple europeu) qui ho faci, o que es comprometi a comprar tot el gas que resulti de la nova inversió, per alleujar el risc dels potencials nous jaciments. L’altra sortida és consumir menys. Les indústries han aguantat mig any amb pujades de matèries primeres que no han pogut traslladar als clients, generant pèrdues de marges mai vistes. L’augment dels preus de l’energia ha estat la gota que ha vessat el got, i ara comencen a decidir aturar producció. El resultat final serà una pujada de preus al consumidor i inflacions superiors al 10%, tensions laborals, famílies sense poder emplenar la seva cistella bàsica... una situació que recorda la que hi va haver a la primera meitat dels anys 80.

Una altra solució és el retorn al carbó i l’allargament nuclear fins que hi hagi prou infraestructura renovable per fer la substitució, cosa que el que fa és retardar encara més la data del zero en carboni, assegurant la catàstrofe climàtica per sobre de 2ºC.

Sigui la solució que sigui, no serà fàcil, i em temo que no hi haurà més gas ni més carbó, i el que caldrà serà canviar radicalment els nostres hàbits de consum, accelerant la transició cap aquella societat frugal que fa temps que diem.

A tot això cal afegir la incertesa del que farà Xina, un país que actua a cops de pedal i de volant, accelerant i desaccelerant bruscament, arrossegant amb això tota l’economia global. Comença a ser urgent dependre menys de Xina per evitar repercussions de la seva manera de fer. La pandèmia és un senyal, però els efectes financers que ens pot transmetre un col·lapse poden ser molt pitjors.

El més greu de tot això és que ni els economistes ni els polítics veuen el daltabaix que s’apropa, fent més gran el problema a mesura que s’acosta.