Així començava el títol de la primera carta pastoral del bisbe Pere Casaldàliga, un text que el profeta dels pobres va signar el 10 d’octubre de 1971, avui fa 50 anys, per denunciar el latifundi i la marginació social que patia la gent al Mato Grosso.

Casaldàliga, el bisbe dels sense terra, va escriure aquesta pastoral amb motiu de la seva ordenació episcopal, que tingué lloc el 23 d’octubre de 1971. Aquell mateix dia es va distribuir el text, on Casaldàliga donava a conèixer el moment que vivia la Prelatura i la seva situació geogràfica, econòmica i social. En la pastoral, el bisbe dels pobres denunciava les injustícies que patien els «posseiros» i els indis, causades per les grans empreses que ocupaven la regió.

La pastoral de Casaldàliga, primer bisbe de l’Església de Sao Fèlix, va ser publicada sense peu d’impremta ni editorial, degut a la repressió de la dictadura militar del Brasil i a les represàlies que podria desencadenar la publicació d’aquest text.

Testimoni creïble, bisbe que visqué amb els pobres i com ells, Casaldàliga s’enfrontà als terratinents i es va fer solidari amb la gent humil del Mato Grosso. El bisbe Pere es va comprometre amb la justícia, conscient, com deia la seva carta pastoral, que «el Vaticà II, Medellín, el Sínode de 1971 i l’Evangeli (abans i sempre), no només coincideixen, sinó que també exigeixen aquesta acció obertament compromesa».

El bisbe Casaldàliga «després de tres anys de missió en aquest nord del Mato Grosso, tractant de descobrir els signes del temps i del lloc, amb altres preveres, religiosos i laics, en la paraula, en el silenci, en el dolor i en la vida del poble», amb motiu de la seua ordenació episcopal, va tenir «la necessitat i el deure de compartir públicament, a nivell nacional i en termes de consciència pública, un descobriment angoixós i urgent».

Casaldàliga, que es va posar al costat dels últims, somiava una Església més senzilla i més pobre, humil i humana, i amb la seva vida va fer realitat una manera nova de sentir-se i d’entendre l’Església.

Enterrat senzillament l’agost de l’any passat al cementiri dels indis karajà, al costat d’un gran arbre a la vora del riu Araguaia, el bisbe Pere és encara avui una veu compromesa amb la lluita per la justícia i a favor dels pobres.

Pere Casaldàliga va ser un bisbe de combat, sensible al sofriment de les minories. I és que com va dir ell mateix, «soc català i això pot significar també una certa experiència de minoria viscuda en carn pròpia».

La pastoral del bisbe Casaldàliga, de 45 pàgines, anava seguida de 75 pàgines més de documents, on les víctimes de la dictadura narraven els fets que havien viscut com amenaces, tortures o xantatges. Amb aquesta pastoral, Casaldàliga havia firmat la seva pròpia sentència de mort.

Enemic de les injustícies, l’estendard del bisbe Pere va ser la defensa dels indígenes i la denuncia del govern brasiler, un govern fonamentat en l’especulació de la selva amazònica.