En l’entrevista radiofònica que el passat 1 de setembre Carlos Herrero de la cadena COPE va fer al Papa Francesc, el periodista tendenciosament li va preguntar sobre «quina actitud creu que s’ha d’adoptar davant un plantejament de ruptura d’Espanya». Contundent va ser la resposta del Papa: «La unitat nacional és una expressió fascinant, però mai es valorarà sense la reconciliació bàsica dels pobles».

Sobre aquesta entrevista en va parlar abastament i com sempre magníficament il·lustrat, en Lluís Busquets i Grabulosa en l’article d’opinió d’aquest mateix diari (4/10/21). Cal tenir-lo en compte com a recopilació de tot el que han dit els Papes sobre el dret d’autodeterminació dels pobles, amb consciència nacional, com el català.

Tanmateix, avui em permeto reflexionar, a tenor de la resposta del Papa, sobre els perills que comporta sacralitzar la nació i els seus atributs.

En primer lloc, cal constatar que tots pertanyem a una nació, tant la que disposa d’un Estat com la que no està constituïda com a tal, perquè la nació dona als humans sentit de pertinença a un grup humà diferent de l’altre, per la seva cultura que s’expressa en la llengua, les costums i la pròpia història.

Per a l’ètica social cristiana, la sociabilitat és una dimensió essencial de la persona humana, necessària per al seu normal desenvolupament. Per tant les diferents formes d’associació –nació i poble– responen a exigències naturals i dignes d’apreuament.

Tot i ser molt valuós l’amor a la nació, a la pàtria, mai pot ser superior a l’amor a les persones i a la convivència. Els cristians ens separem del pagà Ciceró, quan escriu : «La salut del poble, ha de ser la suprema llei». Pels cristians el poble, la nació, no pot ser mai el valor suprem. El nostre valor suprem és l’amor a Déu que passa per l’amor als germans

Quan es dona prevalença a la pròpia nació sobre les persones, més si aquestes pertanyen a altres nacions, s’acaba excloent-les. D’aquí la demanda de reconciliació del Papa.

«Sacralitzant la pàtria, el cervell inhibeix el raonament» ens diu l’antropòleg Scott Atran, investigador de la sacralització de valors al CNRS de París (La Contra. La Vanguardia 24/01/2019)

La inhibició de la raó és el germen d’actituds i comportaments essencialistes. Atribueixen a la nació una essència que s’ha revelat a una minoria selecta del poble. Recordem allò de que «Espanya és una unitat de destí en l’universal» que s’atribuïen la salvaguarda dels valors cristians d’Occident?

Si l’essència és fixa i immutable, vol dir que no es pot transformar, doncs comportaria la destrucció i la ruïna de la nació.

Pensar de manera essencialista és perillós i erroni, com ens ho fa observar el sociòleg francès, estudiós dels moviments socials, Alain Touraine: «les cultures són unes construccions que es transformen constantment, reinterpreten experiències noves, la qual cosa fa artificial la recerca d’una essència o d’una ànima nacional».

Contra les essències sacralitzades, diàleg, negociació i reconciliació!