Mario Vargas Llosa porta uns dies funestos. Quan es va saber que amagava els seus diners en un paradís fiscal, encara estava sent jutjat, i condemnat, pel molt democràtic tribunal popular de les xarxes. El nobel no necessita ningú que el defensi; com a molt, els seus advocats. El seu presumpte delicte, abans del d’evasió fiscal, era aquesta sentència: «Votar bé és una cosa molt important, perquè els països que voten malament, com ha passat amb alguns països llatinoamericans, ho paguen car». L’opinió és controvertida, discutible, però no deixa de ser una opinió. Com també és una opinió la del ministre Félix Bolaños, que ha assegurat que «la ciutadania no s’equivoca quan vota». Que la democràcia no és un sistema perfecte ja ho havia reconegut fins i tot Churchill.
María Ramírez escrivia fa uns dies a eldiario.es que la paraula Brexit s’havia convertit en tabú al Regne Unit. Explicava que el govern, l’oposició i fins i tot els mitjans de comunicació recorrien a autèntics jocs malabars per no pronunciar el vocable maleït. Justifiquen el caos que viu el país com una conseqüència de la crisi mundial de subministraments. En cap cas provocada pel cop de porta a la Unió Europea. És més, insisteixen que tot Europa travessa els mateixos problemes.
Ja no se celebra el Brexit. És molt probable, fins i tot, que molts s’hagin penedit d’haver-se pronunciat a favor. Potser no ho reconeguin, però seria molt comprensible que més d’un pensi que ha votat malament quan acaba sent víctima del desproveïment, de l’encariment dels productes bàsics, de la manca de mà d’obra, de la necessitat de recórrer a l’exèrcit per proveir-se de combustible...
La història és plena d’exemples en els quals, amb força unanimitat, es convé en que la voluntat popular manifestada a les urnes s’ha demostrat equivocada. Van votar bé els alemanys quan van fer pujar el nazisme? Van votar bé els països comunistes quan durant dècades van donar el seu suport –a la búlgara– a sàtrapes com Honecker o Ceaucescu? Van votar bé el 99 per cent dels espanyols en els referèndums de Franco? No ho sembla. Tindrien les seves raons, estarien forçats per les circumstàncies, però van votar malament.
No cal anar-se’n tan lluny en el temps. El molt alt vot independentista a Catalunya pot portar a una situació si més no semblant a la que avui pateix el Regne Unit. Allà, entusiasmats amb la idea del Britain first, no es van adonar del preu de donar l’esquena a Europa. Aquí, arrossegats per la falsa il·lusió d’un paradís alliberat de les cadenes d’Espanya, ningú sembla haver pensat en les devastadores conseqüències que pot comportar la independència. No sé si arribaria a tant com una balcanització, com auguren els més pessimistes, però sens dubte portaria a un empobriment, que ja es pot apreciar en l’èxode d’empreses. I també a un estat de conflicte permanent, com demostren els disturbis del carrer (un de cada nou actes de violència política a Espanya es produeix a Catalunya).
«Una civilització és una societat que no necessita de la violència per promoure canvis polítics», va assegurar Nicolas de Condorcet, gran impulsor de la radical transformació social que va comportar la Revolució Francesa. Ho va proclamar al veure el caire que prenien els esdeveniments, el que el va portar fins i tot a oposar-se a l’execució de Lluís XVI, per contravenir els principis revolucionaris més purs. La imatge que ofereix avui Catalunya és la de necessitar de la violència per dur a terme les molt respectables pretensions polítiques.
«Puigdemont, un altre gol a Europa», titulava fa uns dies un diari independentista. Compte amb els gols, que de vegades tenen conseqüències inesperades. Gran Bretanya també va presumir de fer un gol per l’escaire a Europa quan va votar Brexit. I avui aquella fantasia, que va il·lusionar a tants, s’ha convertit en una paraula que ni tan sols es pot pronunciar.
