Avui, 12 d’octubre, Festa Nacional d’Espanya, es commemora el descobriment d’Amèrica, segons disposa la llei 18/1987 de 7 d’octubre. A l’Espanya franquista, en un decret de la Presidència del Govern de 9 de gener de 1958, es va batejar amb el nom de Dia de la Hispanitat, sense deixar d’exaltar la Festa de la Raça, que s’havia establert per una llei sancionada pel rei Alfons XIII, el 15 de juny de 1918.

Amb aquests antecedents, no és estrany que la dreta patriòtica espanyola, amb l’expresident Aznar i la presidenta Díaz Ayuso en primera fila, aprofitin la celebració per fer una defensa furibunda de la hispanitat i contra el discurs indigenista que condemna la conquesta espanyola amb l’espasa i la creu.

De fet, les forces reaccionàries s’han apropiat de la commemoració per reafirmar una identitat nacional simbolitzada per una l’efemèride històrica en la qual Espanya, després del procés de construcció de l’Estat, va iniciar el període d’expansió en el Nou Món.

Doncs, bon profit els faci una festivitat que exalta la croada de l’imperi espanyol i el genocidi dels pobles indígenes. Per la nostra part, res a celebrar.

I què passa a casa nostra? Doncs que la Diada de l’Onze de Setembre va ser declarada Festa Nacional per la llei 1/1980, de 12 de juny, la primera promulgada pel Parlament de Catalunya després de la recuperació de la democràcia.

En el preàmbul de la disposició s’exposa que: «D’entre (els) símbols, destaca l’existència d’un dia de festa, en el qual la nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur. (...) Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional». Quina grollera tergiversació històrica!

Una festa de tots els catalans s’ha tornat una festa d’un quants. Des del 2010 és un espectacle independentista que, amb falses promeses i enganys persistents, separa uns catalans d’altres. Els partits independentistes reclamen la identitat d’una Catalunya separada d’Espanya. Davant una visió tan excloent, per part nostra, tampoc hi ha res a celebrar.

I és que paraules com hispanitat o catalanitat redueixen l’essència identitària a una sola pertinença quan qualsevol personalitat està integrada per múltiples i diversos elements.

L’escriptor d’origen libanès, Amin Maalouf, en el seu llibre Identitats assassines, assenyala que aquells que redueixen la identitat a una única pertinença (nació, religió o ètnia) acaben adoptant una actitud sectària, intolerant, autoritària i, a vegades, suïcida.

Una reflexió a tenir en compte.