Reivindicar la llibertat s’ha convertit darrerament en un mantra que s’aplica a tot i a tothom. La llibertat no és un valor nou, ni ha tingut sempre el mateix valor al llarg de la història. Han estat necessaris segles perquè es reconegués com un dret universal. Però a la pràctica d’avui subsisteixen diferents modalitats d’esclavitud. Algunes s’assemblen a les que es practicaven en l’Antiguitat o al tràfic d’esclaus a USA, organitzat des de l’Àfrica amb la inestimable col·laboració dels musulmans i els països colonialistes europeus. També hi ha formes més recents, com els treballadors de vaixells pesquers tailandesos en un règim de pràctica esclavitud, davant la indiferència del món. Aquests vaixells pesquen un producte marítim que s’usa per a la fabricació de menjar per a gossos i gats. Cada vegada que donem la seva ració diària als nostres estimats gats o gossos, no ens preguntem quina història d’infàmia hi ha dins de les boletes amb què els alimentem.

A nivell individual, no tenen llibertat els desposseïts, els desclassats, els marginats que existeixen i pateixen sota totes les banderes de la llibertat. Llibertat és una paraula poderosa que pot tenir efectes totalment contradictoris, com és el cas recent de la Sra. Ayuso a les darreres eleccions a la comunitat de Madrid. Va defensar la llibertat d’obrir tots els bars i en conseqüència que la pandèmia afectés a moltes persones i els hospitals es col·lapsessin. Durant la pandèmia, hem vist polítics oferint el reclam d’obrir les gàbies de la captivitat que implicava el confinament i treure’ns les màscares. Va ser un argument afavorit pels sectors de la dreta que va portar al poder a la Sra. Ayuso (amb els vots de la gent).

També hi ha esclavituds inconscientment triades, de les que s’obté una satisfacció potser peculiar però obvia. Ho constatem en el terreny de les relacions amoroses, laborals, fins i tot en les variants morboses o masoquista de les que sovint no en som conscients. L’esclavitud no es només el mal dels pobres. Pot ser-ho també dels rics, els explotadors, la qual cosa no els torna menys responsables ni dignes de pena. Sovint ens adonem que dins de tot amo pot haver un esclau que es satisfà a través d’alguna cosa que no té res a veure amb els béns ni els diners. Grans capos van viure durant dècades en zulos amagats a les muntanyes d’Itàlia, sense gaudir dels pobles o ciutats ni poder gastar un sol cèntim de la seva fortuna. El destí de molts narcos és semblant. No deixa de ser un misteri per què els humans persegueixen a través d’accions que multipliquen el seu poder, però alhora, es submergeixen en una no-vida.

També coneixem les esclavituds polítiques. Idees que esclavitzen, retallen llibertats o imposen criteris de pensar o comportar-se. No oblidem aquells que es fan esclaus de les ideologies i religions malgrat els aparents danys o evidències en contra. Per alguns, no importa abraçar la llibertat si esclavitza o genera danys morals o físics. Per exemple, llibertat per permetre als pares exercir una censura personalitzada sobre els continguts que els seus fills poden rebre a l’escola. Si vostè no vol que el seu nen o nena rebi classes d’una cosa tan repugnant com «educació sexual», un invent promogut per gais, trans i altres varietats de degenerats, pot simplement prémer el botó de la censura, això sí, en ares de la llibertat!

El procés català, a data d’avui, s’ha endut per davant partits polítics, relacions de bon treball i col·laboració pública, amics, lleialtats, sentit institucional, ha enverinat el debat polític a Catalunya, i a la resta d’Espanya i a les institucions europees. Tot en ares d’una llibertat gasosa que ocupa tot l’espai que té a l’abast. Per tant avui més que mai, cal fer-se la pregunta a nivell individual però també social i polític: llibertat de qui? per fer què?