Hi ha un singular mecanisme, que s’ha anat consolidant amb els anys, segons el qual no acabem de refiar-nos del tot de qui sembla una bona persona i, a l’inrevés, provem de veure el que hi ha de bo en gent que d’entrada ens sembla imbècil. Té un sentit, tot plegat, perquè amb les xarxes socials i la tirania de les aparences hem comprovat, amb més nitidesa que mai, que ningú no és una ciència exacta, que és molt fàcil construir-se un relat a mida i que, al final, molts individus no mouen ni un dit si no és per interès. Conceptes com la solidaritat, l’empatia o l’optimisme han entrat en crisi perquè hem pres més consciència de les ambivalències, davant la constatació que ningú acaba de ser realment qui assegura ser. I a la llarga, aquesta actitud analítica i raonablement distant és una garantia de supervivència, perquè ajuda a preveure els cops o tenir més eines per gestionar el dolor que provoquen. Però tot això no treu que acaben pagant justos per pecadors i que sí, resulta que hi ha bones persones perquè sí, perquè són així i no saben ser d’una altra manera, que no tenen segones intencions ni costat fosc. D’acord, poden arribar a fer-se irritants de tan clars i nets, de tan refotudament íntegres i edificants, però també és cert que són un antídot inapel·lable contra el cinisme que massa sovint mou les relacions humanes. A més, si els poses en una balança es mereixen un reconeixement. A la llarga, aquells que et cauen malament però redimeixes per les seves espurnes d’humanitat acaben demostrant que la impressió inicial potser no era tan esbiaixada. La bona gent, en canvi, acaba denotant una lleialtat i una coherència que, per més que no sempre encaixi amb la teva percepció del món, es converteix en un bàlsam. No es diu prou, però en els temps moderns la bondat i l’empatia són un bé tirant a escàs que, quan es manifesta, s’hauria de celebrar i no relativitzar. Al capdavall, no hi ha tantes persones capaces d’abstreure’s d’elles mateixes per provar d’ajudar l’altre, com tampoc són gens habituals els gestos que no esperen absolutament res a canvi. I que consti que ho escriu un malfiat crònic que acostuma a pensar el pitjor dels altres perquè mai no s’acaba de creure que tanta bonhomia sigui real i que, segur, aquell somriure tan honest amaga un Norman Bates en potència. Potser la clau per superar aquesta desconfiança és aturar-se a pensar si els altres et veuen com una bona persona.
