Encliptofília, una paraula de mots encreuats nivell avançat. És l’atracció que experimenten algunes dones per assassins despietats, assassins en sèrie, necròfils, violadors sàdics de dones i criatures. Com s’explica si no que perles que esperen en el corredor de la mort o que compleixen cadena perpètua puguin rebre centenars de cartes d’amor que ja voldria un George Clooney o un Brad Pitt. Charles Manson o Ted Bundy -un psicòpata sàdic de manual- no els féu falta ser a Tinder per tenir requesta com objectes de desig eròtic. En les rares ocasions que el bon jan queda lliure la lluna de mel sol ser breu. La circumstància que en el club dels assassins en sèrie la major part dels socis siguin homes explica en part que encliptofília i dones es consideri una parella de ball. El perquè dic en part es troba en el fet que l’encliptofília també es coneix com a síndrome de Florence Nightingale o de l’àngel salvador. Nightingale està considerada la fundadora de la infermeria moderna i se la recorda en una fotografia que apareix amb una espelma a la mà. L’àngel salvador il·lumina les finestres mentre camina pels passadissos de l’hospital. 

Si bé és veritat que una dona que pretengui seduir a un criminal nat o redimir-lo o tenir cura d’ell ha d’estar en possessió d’una personalitat si més no singular, hi ha en general una certa atracció cap a la figura del canalla i de la femme fatale. Si tinguéssim el cap prou fred ens adonaríem que deixar-nos enlluernar per la seva aura magnètica ens ha de portar pel pedregar. Que se li pregunti sinó a l’Albert o a en Pedro -bé a ell ja no cal-, protagonistes de Crims que perderen el poc seny que tenien davant les arts amatòries de la Rosa. O a moltes dones que es resignen al mal geni de la parella perquè en el fons és bona persona. 

Quin personatge ha sacsejat més la imaginació, Caïm o Abel? Què prefereixen els actors, interpretar a un personatge bo o malvat? Diuen que els bons són planers mentre que els dolents tenen molts matisos. Que la part més fosca d’una persona o de la societat, posseeix glamur en donen testimoni l’abundant ficció i no ficció tacades de sang. Alguna tecla dins el nostre cervell ha de tocar la cosa criminal i perversa perquè desperti el nostre interès, un interès que acull des de la curiositat fins a la fascinació. Som realment criminals en potència i perversos per naturalesa? 

Segons enquestes, un setanta per cent aproximadament dels entrevistats, els homes una mica més, les dones una mica menys, han desitjat fer desaparèixer una persona del seu entorn proper. És entre les parets de la nostra imaginació que som lliures com un ocell. Ningú ens escorcolla, ningú ens pregunta què fem, ningú ens jutge. Podem cometre tot tipus de perversions i actes violents o imaginar que som l’objecte de la depravació i del llibertinatge. Ja ho va dir el psicoanalista Theodore Reich: «si els nostres desitjos fossin cavalls, tirarien del carro fúnebre dels amics més estimats i de la major part dels nostres coneguts». O per dir-ho amb sornegueria: si la imaginació es fes realitat, la meitat de la població seria morta i l’altra meitat prenyada. Però una cosa és fer volar aus rapinyaires i l’altra trepitjar la realitat. 

Només una ínfima proporció d’individus farà realitat les seves fantasies macabres: els autèntics depredadors de l’espècie humana. Els qui la civilització els ha passat d’esquitllentes. Demanar que siguem bones persones és posar el llistó molt alt. Siguem més modestos i realistes. Aprenem a interpretar bé el paper de bones persones i segur que ens l’acabarem creient.