Tot el que un home ha de dir està escrit a Mascarada. Poema total, poema febril, tot el que un home ha de viure i ha de pensar i ha de sentir està escrit en aquest poema superior a l’autor i a l’amor i a París, millor que les idees, millor que l’amor, aquest poema de puntetes per tocar la cara de Déu, aquest poema que posa cara de ser mirat com les roses dels Quatre Quartets i que és eternitat sense voler-la, i reté tot el que se li escapa. Com més íntim, més universal, com més es clou la cambra dels amants, més els amants som nosaltres, radicalment nosaltres, violentadament nosaltres. Mascarada és la gran pel·lícula de la literatura catalana, l’única novel·la realment necessària, el curs de tots els rius, el que és essencial dit com de passada, un poema que justifica un obra, una vida, una literatura.

No es pot comprar cap edició digital de Mascarada i jo he fet fotografies de les pàgines del meu llibre. Moltes vegades el llegeixo a l’iPhone, en un bar, en un taxi, esperant algú al restaurant, i penso que l’he escrit jo, i sento la carícia de Déu, el poder salvatge del geni, i és així com m’evadeixo de la mediocritat, de la modesta economia, dels estimballs de cada dia; i jo soc qui ha escrit Mascarada i el món sencer guarda silenci i sento com tremola en aquest silenci. Després costa baixar del taxi, pagar el cafè, que la noieta que esperaves per dinar no et miri com a un geni.

El primer estiu pandèmic, Luis Ventoso, director adjunt que fou d’ABC, em va encarregar que entrevistés Pere Gimferrer. Va ser molt amable i de seguida em va atendre. Ja al despatx de Planeta on ens trobàrem li vaig dir que les preguntes de l’entrevista, per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l’escriptura del poema, serien només versos de Mascarada, vint-i-cinc versos que jo havia triat i que pensava que d’alguna manera resumien l’obra i la vida, sobretot la meva vida. El poeta s’hi negà. Em va dir que no em concediria una entrevista només sobre Mascarada, i que volia parlar de tota la seva obra. Inútilment vaig intentar fer-lo canviar d’opinió i vaig quedar com un nen vençut al mig de la freda estança. Vaig improvisar una entrevista general barrejant temes i sense cap fil conductor i pensant que jo només volia parlar de Mascarada. La conversa fou agradable i interessant com qualsevol estona que pots passar amb Pere Gimferrer. Però no vaig publicar l’entrevista perquè quan em vaig posar a escriure-la ni jo mateix era capaç d’entendre el que havia fet.

Tampoc no entenc perquè Pere Gimferrer em va negar l’entrevista. Arcadi Espada pensa que potser va ser perquè forma part del passat amorós del poeta, que no vol recrear havent-se casat amb una altra dona. Pot ser. Però si tu has escrit Mascarada has de saber que no hi ha res més important, ni més sagrat, a la teva vida, ni ningú a qui et deguis més que a la teva grandiosa obra, tan grandiosa que a cada lectura torna a semblar impossible. També l’Arcadi em va suggerir que potser el geni tenia por que insistís en els versos dedicats a la coprofilia. No em sembla res del que calgui avergonyir-se, però precisament per no caure en el folklore que es féu del poema quan aparegué publicat, no havia triat cap vers d’aquesta índole.

No sé perquè Pere Gimferrer em va dir que no, però sé per què jo volia aquella entrevista. Mascarada mereix ser explicat, recorregut, detallat. Mascarada mereix poder-lo de llegir amb l’autor agafant-te de la mà i acompanyant-te pels racons de cada vers. Mascarada, com tots els grans poemes de la Literatura, pertany a l’autor i als lectors a parts iguals, al que ell ha escrit i al que jo m’he imaginat, però és una obra tan significativa i poderosa, tan imprescindible i central, que no només hem de poder-hi accedir des de la sensibilitat, sinó des del coneixement.

La història de Mascarada ha de ser coneguda, el context de cada vers; tal com avui tothom voldria entrevistar Cervantes amb preguntes que fossin frases d’El Quixot o Joanot Martorell amb passatges del Tirant. Pere Gimferrer té una idea general de la seva obra, i d’ell mateix com a escriptor, però no estic segur que sigui conscient del que és i representa Mascarada, ni que els autors de poemes tan altíssims ja no tenen drets sinó deures respecte de la seva obra. Mascarada és tan important que Pere Gimferrer té l’obligació de servir el poema de totes les maneres possible. Tots som esclaus de la bellesa, però molt especialment els qui l’han creada.

Mascarada viurà per sempre, però Pere Gimferrer «encara» és viu i això canviarà. Si les suposicions d’Arcadi Espada són certes, jo acceptaria de publicar l’entrevista pòstumament. Quan en la nostra trobada li vaig proposar això al poeta, em va dir que ell també estava disposat a concedir-me pòstumament l’entrevista.

Jo soc un que duc 25 anys llegint gairebé cada dia Mascarada. Estimo cada vers però en sé poc, de cadascun d’ells. Els he recorregut per París, però sol. Si l’entrevista em fos concedida, una part sencera de la meva vida trobaria totes les respostes que necessita, i tot i que ja sé que l’angoixa mai no es detura, seria tot un alleujament poder viure en la llum ni que només fos una estona. Però més enllà del meu jo petit i que només a mi m’importa, Mascarada clama llum i l’autor no és ningú per no concedir-la.