Lamentablement, en aquest país ens hem guanyat el ridícul més espantós: perdre indefinidament, malgrat que diuen per cinc anys, l’ampliació de l’aeroport del Prat-Josep Tarradellas, una obra que afecta la totalitat de Catalunya i per la qual el govern espanyol preveia una inversió de 1.700 milions d’euros (283.000 milions de pessetes, poca broma). I tot plegat per l’excusa més absurda que es pot imaginar. El projecte d’ampliació afectava una part d’una zona humida, anomenada «la Ricarda». No trec pas importància a aquesta petita zona afectada, però cal tenir en compte tot el que es perd: milers de llocs de treball i riquesa per a tots. Empreses de tota mena queden afectades, per culpa de polítics sense sentit d’estat, enrocats en el seu petit món on tota excusa és valida per anar contra el progrés. Madrid, l’Ibex 35, el palco del Bernabeu i tota la trepa d’opinadors professionals es freguen les mans per la nostra manca de visió, per burros –i aquí hi inclouen tots els catalans– per haver deixat perdre una inversió capital, que situaria l’aeroport de Barcelona com a hub mundial. Ara, via lliure per a Barajas i tots els seus satèl·lits. Els governs de Madrid i de Catalunya s’aguanten per un fil molt prim: allà, els Podem, els «volem» i el PSOE amb l’ajut d’ERC... i aquí, si fa no fa: ERC té el govern amb Junts –uns socis amb els quals no s’entenen– i els de la CUP, que tampoc no saben el què volen. Entre uns i altres, tot per fer.

Quan es va posar el primer quilòmetre de l’AVE a Espanya, el govern de Madrid, del PSOE, es va decantar pel tram Madrid-Sevilla. Felipe González i Alfonso Guerra, que manaven en aquells anys, van dir que així que el tren arribés a Santa Justa, a Sevilla, l’endemà iniciarien immediatament el tram Madrid-Barcelona-frontera. El resultat ja el saben: l’AVE Madrid-Barcelona va tardar 20 anys, tot i ser la línia més important i amb més trànsit del país. Després d’aquella mentida, què hem de pensar ara de l’ajornament de cinc anys per a l’ampliació del Prat? El retard pot ser colossal. La Sra. Colau, un personatge nefast que es vanta d’haver salvat la Ricarda, no s’adona que estan portant el país a la ruïna. I a sobre té la barra de passejar-se per la Ricarda amb la ministra de torn, exalcaldessa de Gavà, per fregar-nos pels morros el seu pretès triomf. Amb el càrrec d’alcaldessa de BCN passa el mateix que amb el de president dels EUA, que només el voten els nord-americans però afecta tot el món. Catalunya queda afectada per la decisió nefasta d’ajornar una ampliació demanada durant dècades per l’empresariat, els organismes, les Cambres, les institucions...

Estem mancats de lideratge. Cal posar l’administració catalana i de tota mena a treballar aprovant el silenci administratiu positiu (no com ara, que preval en més d’un 95 % el silenci administratiu negatiu) que permeti als ciutadans fer valdre els seus drets i no els d’una minoria de mediocres maldestres que acaparen els llocs clau. Prou de culpar Madrid si nosaltres els donem ales i excuses de mal pagador.

Només ens queda un bri d’esperança, que és el 2029, «l’any Deulofeu», i que es capgiri tot, polítics actuals inclosos. L’altre dia vaig estar en un dinar d’empresaris, i el que menys es posava les mans al cap. Alguns van apuntar que potser haurem de posar-nos en política, cosa que ens agrada ben poc, però si no hi ha més remei ho haurem de fer.