Divendres passat va començar la trentena edició de Temporada Alta. Bullien d’excitació les xarxes socials i els més assidus exultaven pel retrobament amb el festival i la gairebé segura confirmació imminent de la presencialitat amb aforaments al cent per cent. La cita tardoral de Girona i Salt ha esdevingut un clàssic, una referència, una tradició. Tot va començar en el triangle Salvador Sunyer-Quim Masó-Josep Domènech i en la proposta incipient i modesta, carregada d’ambició, que van fer a l’Ajuntament de Girona.
Des dels orígens el laboratori de Bitó, el racó de pensar del despatx de la direcció compartida i col·legiada, un espai atapeït que comparteixen els principals responsables en la frontissa entre l’esperit gerencial i la imaginació al poder, ha esdevingut la font d’un impuls vital imparable. El motor que ha mogut totes les energies i que ha anat definint any darrere any un engranatge molt afinat on la programació, la creació, l’organització i la comunicació responen als principals estímuls de la modernitat, de la innovació i de l’eficàcia. Un motor que ha excel·lit i que ha assolit en els cercles i cenacles de Barcelona un reconeixement i prestigi normalment impossible per la distància insalvable entre l’àrea de Girona i el món metropolità. Aquest és un sostre ja inexistent i quan Salvador Sunyer convoca els mitjans el nivell de resposta i el grau de complicitat esdevenen la fórmula de l’èxit. Sembla fàcil, però no ho és. Els anys s’encadenen, els mesos es devoren i el frenesí dels mesos del festival continua per camins diferents en els mesos de preparació de l’edició següent. Cal una voluntat ferma, un nivell de coneixement i de contactes, de seguiment de les novetats en el món del teatre a l’escena internacional, que asseguri l’encert en la tria de les obres, els actors, els directors, les companyies. Que asseguri l’equilibri entre l’escena internacional i la creació pròpia.
No només això sinó que Bitó ha tingut la capacitat de connectar diversos mons, de fer la fusió entre educació i cultura, de portar el teatre a l’escola i l’escola al teatre, a traves del programa Atempo que vehicula la Fundació La Ciutat Invisible. I per altra banda a mesura que el festival ha anat consolidant-se s’han anat obrint noves oportunitats per exemple en el món d’Amèrica Llatina. La distància ha permès una certa anticipació en els contactes virtuals i quan va arribar l’impacte de la COVID-19 l’adaptació del Festival als nous reptes va ser més fàcil fins al punt que ara es reprèn la normalitat gairebé sense solució de continuïtat.
He seguit de prop aquests trenta anys i he pogut calibrar l’impacte del festival a la ciutat; un impacte tangible, material, econòmic i un impacte de pòsit cultural que ha anat modificant els plantejaments i ha trencat la barrera de les inèrcies i de les intermitències teatrals fins a fer un Festival molt reconegut.
Amb motiu d’aquests trenta anys en Salvador Sunyer em va demanar un escrit de balanç des del meu punt de vista per a incorporar al dossier dels trenta anys que es va repartir a la roda de premsa de presentació del festival. Ara aquest escrit em serveix de colofó a aquest article i l’arrodoneix des d’una visió més estrictament ciutadana:
«Fa trenta anys sabíem què volíem. Un horitzó que definís i fixés el futur de la ciutat. Volíem un revulsiu basat en l’ambició i l’excel·lència. Coneixíem el festival de teatre d’Avinyó dels anys de Jean Vilar i hi havíem anat. Ens havia emocionat la síntesi entre la sòlida consistència de les pedres del Palau dels Papes i les representacions teatrals que s’hi programaven.
Somniar és gratis i des de Girona pensar un mirall que ajudés a definir aquest futur ens portava a buscar referents en el teatre i en la música. Calia encetar un camí amb realisme. I calia trobar, com a Avinyó, la frontissa entre la monumentalitat indiscutible de les pedres i la vida. Aportar vida a la sedimentació secular de la ciutat construïda al voltant de les icones emergents de la Catedral i Sant Feliu. El Teatre Municipal era el niu indispensable però la ciutat era plena d’escenaris teatrals, evidents o no, des de les escales de la Catedral als escenaris ocults de l’Odeon per exemple.
Ara, en una mirada retrospectiva i atenta es pot calibrar el camí recorregut. La sàvia ponderació de les programacions ajustades any darrere any a les possibilitats reals amb l’ingredient afegit de l’atreviment necessari per tal de fer cada any un pas més. Així, els escenaris es van multiplicar, el territori nuclear (Girona i Salt) es va anar ampliant en una irradiació creativa. La combinació justa de públics de l’entorn de la ciutat i de fora va ser la resposta entusiasta que desitjàvem i va omplir els escenaris d’un públic àvid i entès que acudia massivament a cada convocatòria.
La ciutat es va omplir d’actors i actrius, de directors reconeguts i de prestigi, de públics molt diversos disposats a convertir l’assistència al festival en una litúrgia ampliada a la vida urbana als bars, restaurants i als hotels. Els establiments es van associar al festival i van adaptar els seus horaris als de les representacions. Les llibreries han fet més i més aparadors específics vinculats al teatre. Avui amb un emocionat record pels aparadors delicats i sensibles de la Llibreria Context.
Finalment es va trencar la barrera subtil que separava Girona de Barcelona. Els mitjans de comunicació van començar a fer de l’itinerari entre les dues ciutats passeres contínues i van incorporar l’exercici d’anar a Temporada Alta a les seves atapeïdes agendes. El Festival de Tardor de Girona havia perdut des del seu mateix origen la connotació localista i amb trenta anys ha esdevingut, pas a pas, un referent clau, el festival de tardor de Catalunya, un dels festivals de més prestigi i reconeixement d’Europa.
A l’inici Avinyó era la quimera, la utopia. Ara ja no. Amb una identitat diferent, amb personalitat pròpia, Girona i Temporada Alta han entrat a la geografia dels festivals del món».
Tot fruit d’una sòlida aliança entre Bitó i les administracions, entre els que en saben i els que tenen l’obligació de facilitar les coses, d’impulsar les iniciatives, de crear els canals sense interferir en la programació i en la creació. Vet aquí la fórmula de l’èxit i vet aquí la clau del futur.
