La noticia va saltar aquest dijous, però per a qualsevol ciutadà no guillat no constituïa cap novetat per ser òbvia en bona lògica i d’acord amb la llei: El Tribunal de Comptes, suprem òrgan fiscalitzador dels comptes del sector públic que depèn exclusivament de les Corts Generals, essent tanmateix una institució independent, no accepta que l’Institut Català de Finances, òrgan vinculat directament al Govern de la Generalitat de Catalunya, avali els 5,4 milions d’euros que vint-i-vuit ex-alts càrrecs d’aquesta tenen la obligació de retornar a la hisenda pública catalana. Com es deia abans de la postmodernitat lingüística, la inadmissió d’aquesta treta político-financera estava «mamada» (per l’original chupada).

El Tribunal no només ni principalment ha usat de les seves potestats, atribuïdes per la Constitució i les lleis, sinó que també de la lògica: Si els diners que utilitza l’Institut Català de Finances són diners públics que pertanyen a la Generalitat de Catalunya, no es pot avalar amb cabdals públics un desfalc fet a les finances de la Generalitat. Es com si un director d’oficina bancària fes mal ús dels diners de l’entitat que el té contractat i aquesta avalés la quantitat que ha de retornar-li pel cas que no ho faci. Això, que mai no s’ha produït ni es produirà en el sector privat, és que va voler fer el govern del president Aragonès una vegada l’ANC i assimilats li ho varen demanar per motivacions patriòtiques. Quan aprendrà el més petit de tots que tan sols es pot servir a un senyor i que, en el seu cas, és l’interès general o bé comú?

L’interès general, aquí i arreu dels països democràtics regits pel Dret, consisteix en què tota la tropa agafada amb les mans a la massa, és a dir, aquells que varen fer un ús il·lícit de cabdals públics en funció dels seus càrrecs públics tornin als catalans els diners que dels catalans eren i segueixen essent. Allò que no es podia ni es pot fer és que l’entitat espoliada, permeti’m aquesta expressió, al més de no rebre ni un punyeter euro dels «lladregots», els avali pel cas que mai no els tornin. És a dir, un «no pateixin, senyors del Tribunal de Comptes, que pel cas de no retornar els diners a la Generalitat, un servidor, la Generalitat, ho farà per ells». A la pràctica i entre cometes, «robarem dues vegades», i vostès contents i agraïts perquè s’haurà acomplert el seu veredicte. Home!, doncs no. D’això se’n diu prendre per imbècils als membres de l’esmentat òrgan fiscalitzador.

La noticia els va agafar fent el vermut en plaça pública sota un sol de tardor que esplèndid era. Qui sap si amb olives o patates del xurrer, qui sap si amb els madrilenys callos o bé amb cloïsses gallegues, que tot pot ser, però vermut, i endemés fotent-se de tots aquells que van veure en ells un patriotes «amb collons». Beat Junqueras es posà a plorar i a invocar els seus fills davant l’embargament dels seus béns, i la resta de mossens civils, començant pel conseller Puigneró, es cagaren en Espanya, potser perquè els bolquers que porten ja no donen per més, i passaren el rosari que comença pel «Madrid ens roba» i acaba amb «ens persegueixen». Tot, naturalment, sota l’empara de l’article 20.1,a) de la Constitució Espanyola que protegeix el dret a expressar i difondre lliurament els pensaments, idees i opinions mitjanant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. Estem, clar que sí!, en un Estat opressor, que ho és tant, que fins i tot es deixa dir «fill de p» I no passa res. Es nota que cap d’ells corregué davants els grisos. S’ho han trobat tot fet i, com que a la fi són de casa bona, tot els sembla malament excepció feta de l sedició, cremar contenidors, fotre la ma a la caixa púbica i d’altres parides de to menor. Així estem i així anem.

P.S.- El govern Sánchez perdrà bous i esquelles, també a Catalunya, amb el seu bonisme de pàtxuli: atorga perdons a dojo, desactiva l’Advocacia de l’Estat i deixa en estat de ridícul extrem a la Fiscalia amb tot allò relatiu al cop d’estat oficiat per en Puigdemont i els seus camarades. Això sí, somriu com un conill després d’haver-se menjat una escarola. Menys farolades i més afavorir la igualtat de tots davant la llei, senyor president.