És de bon entendre que la capacitat de relacionar temes diversos per treure’n conclusions i aprenentatges és un dels paràmetres que podem fer servir per mesurar la intel·ligència humana. Avui, però, proposo reflexionar sobre un concepte contrari. Em refereixo a la capacitat per a desmuntar la complexitat per peces i estudiar-les i analitzar-les per separat. Desfer nusos i expandir les coses per mirar-les i preguntar-se què són en si mateixes.
Poso una afirmació d’exemple: «els embassaments fets per l’administració franquista al riu Ter són obres magnífiques». Separar les coses i adonar-se que el sistema d’embassaments és cosa bona, no pressuposa en absolut un blanqueig del règim franquista ni cap condescendència amb el dictador. Valorar els pantans no em treu de pensar que el règim de Franco era 100% il·legítim. Saber separar les coses no equival a abonar-se a la equidistància ni al relativisme moral.
El papa Francesc es confessa devot d’una Mare de Déu que desfà nusos (Maria Knotenlöserin) que es venera a Ausburg (Alemanya) i que es representa desembolicant unes cordes. A la catalana terra estem entrampats en una teranyina de nusos.
Si fem un cop d’ull al que ens ha deixat el Procés, hi ha una paraula composta de vuit síl·labes que es posen contínuament a la boca els que volen negociar amb l’Estat, com a una de les principals reivindicacions: amnistiaidretadecidir. Aquesta paraula composta és un nus en si mateix que impossibilita parlar d’amnistia si no ens accepten el dret a decidir i són coses ben diferents per molt nobles que siguin totes dues. Farien bé de plantejar seriosament una amnistia o com es vulgui dir –el nom no fa la cosa– que permeti tornar els que són fora i pari els processos dels encausats sense cap altre punt a l’ordre del dia.
Serà una feinada perquè no solament s’haurà de lluitar contra la dreta espanyola que hi és furibundament contrària, sinó perquè, a més, estem barallats entre nosaltres i no podem evitar de donar contínuament coces a qui ens vol ajudar. Però no és una missió impossible si es mira de treballar amb el poder executiu i legislatiu (els negociadors haurien de saber que el poder judicial no té ni telèfon ni WhatsApp). Seria una gran pas, com ho va ser indultar els polítics.
Però, per aconseguir-ho, cal tractar el tema sense fer com Harpo Marx en aquella inoblidable seqüència de la cabina en què anava engrandint la comanda del cambrer afegint (moc-moc) un ou dur de més a cada moment. Fins d’aquí a vuit dies, si no hi ha res de nou.
