Soc una de les persones impressionades pel treball que ha dut a terme la directora de cine Icíar Bollaín amb la pel·lícula Maixabel. I és que és impossible no sortir de la sala commogut pel que has acabat de veure, per la narració de les trobades que va tenir Maixabel Lasa, viuda d’una víctima assassinada per ETA, amb els botxins del seu marit. Tot rutlla positivament en aquest film: l’impacte de la història i de l’argument, el pols de la directora, el tacte amb què ha tractat el tema, l’esplèndida interpretació dels actors.

Bollaín aborda la pel·lícula posant l’accent en el vessant humà. A penes parla de política, del drama històric que va esqueixar el País Basc al final del franquisme, de la manera com l’Estat va mirar de respondre a un conflicte d’aquelles dimensions. S’interessa sobretot per les persones, pel drama que les afecta, per l’evolució individual que se’ns va mostrant, quan el temps amoroseix una mica l’enorme ferida de la companya de Juan Mari Jáuregui i, alhora, fa possible la reflexió i la crisi dels assassins, torturats ja per sempre per la monstruositat dels seus crims. Hi ha, explícita al llarg de tota la pel·lícula, la idea central, no exactament del perdó, sinó del dret a la segona oportunitat, a la capacitat de mirar de reconduir una trajectòria personal. Per això va ser especialment llastimosa la decisió del PP de posar fi a l’anomenada «justícia restaurativa» a Euskadi, és a dir, a les trobades que s’havien iniciat entre culpables i víctimes, com una manera d’obrir una via de llum per al futur. Una via que, com és comprensible, era severament criticada per tots dos costats, tant pels que encara sentien la nostàlgia de la lluita i de les «gestes» d’ETA com pels que només sospiraven per la venjança i el càstig més estèrils.

Tal com va passar amb Pàtria, de Fernando Aramburu i la sèrie consegüent, així com amb la sèrie La línea invisible (que tractava dels inicis de la banda armada), sempre que s’aborda un film relacionat amb ETA es planteja l’interrogant sobre el partit que prendrà el responsable de la pel·lícula, de si la seva narració abonarà un punt de vista o el contrari. Als directors els és pràcticament impossible de sostreure’s a aquesta pressió. Tampoc no ho ha estat a Icíar Bollaín, ja que la seva obra no dona cap pista sobre les motivacions i les causes que van motivar l’aparició d’ETA, que per tant apareix com una simple banda d’assassins i no com un fruit directe de la dictadura franquista, i molt poques, poquíssimes, sobre la guerra bruta de l’Estat per fer-hi front. Encara que es pugui comprendre la seva opció, és potser, aquest, l’únic retret que posaria a un film que, d’altra banda, és honest i fidel a una història real, que va succeir tal com ens és explicada.

Com sempre, també, si es mira des del punt de vista de les aspiracions catalanistes, quan veiem pel·lícules com aquesta de Catalunya estant, no podem deixar de pensar en el contrast enorme entre aquella Euskadi sagnant i la via no violenta amb què el nostre país ha plantejat sempre la reivindicació d’un estat propi, així com en la resposta que n’ha rebut també per part de l’Estat espanyol.

Una excel·lent pel·lícula, doncs, per fer-se preguntes i reflexionar, per mirar de comprendre, per procurar copsar la resposta de les persones i de les societats davant la violència tan present, també avui encara, al món sencer.