Segona setmana d’octubre. Ha plogut força i els bolets surten a cabassats. La temperatura ja ha baixat a un grau i això ha fet que les fulles dels freixes comencin a caure. El dia que baixi a zero semblarà que neva fulles. Tot es va preparant per a l’hivern. Aquests dies la marmota entrarà al seu cau per hivernar gairebé durant sis mesos. S’ha alimentat a consciència aquest estiu, s’ha engreixat al màxim que ha pogut i ara entrarà al cau, en el que hi té preparat un jaç d’herba, i hi romandrà fins a finals de març o primers d’abril, quan encara està tot cobert de neu al seu territori. Ho farà abaixant el ritme de la respiració i el del batec del cor, així no consumirà gaire energia i podrà sobreviure tot el temps que estarà dormint, gastant l’energia que ha emmagatzemat en forma de grassa. Altres animals, com el gall fer i la perdiu blanca que habiten a dalt les muntanyes de la vall de Camprodon també tenen estratègies frugals. Caminant, sovint explico als nens que les marmotes, dormen cada dia, dormen sis mesos seguits i a l’estiu encara fan migdiada. És el súmmum de l’estalvi.

Aquests dies ens ha deixat la nostra estimada àvia, la Maria, la meva sogra, que feia 26 anys que vivia amb nosaltres. Era una dona forta, sempre a la cura dels altres, una dona de pagès de la Badia d’Espinalba. Les seves històries sempre em van fascinar perquè expliquen moltes coses del nostre passat recent. De petita havia d’anar a portar menjar als homes que treballaven al camp (el dinar o la beguda, com en deien del berenar). I la distància on havia de portar el menjar era considerable, als camps de Les Planes, 2,5 km lluny d’on vivien. El seu record era agradable, mai ho explicava com una cosa dura o difícil, més aviat com un servei necessari: els homes (com deia ella) treballaven al camp i les dones ajudaven amb el menjar i la cura de la llar.

Una de les coses que més em va interessar que m’expliqués va ser com s’escalfaven a l’hivern i què menjaven. Dormien al primer pis de la casa, mentre a la planta baixa hi havia el bestiar, autèntica calefacció animal del pis de dalt. Al teulat hi havia bigues i llates de fusta, sobre les quals hi havia directament les teules. Quan venia un episodi de rufa o de torb, la neu passava entre les teules i queia sobre el llit. Però no era cap problema, perquè la calefacció animal tenia molta potència.

Com que va néixer el 1930, la guerra civil la va agafar amb 6 anys. D’aquesta època recorda que, com a casa pairal, van aixoplugar molts nens d’altres parents de ciutat o de poble. Eren tants que dormien al llit capiculats. A pagès no va faltar mai menjar havent d’amagar el pa, que feien a les nits, de la guàrdia civil que requisava menjar arreu després de la guerra. Recordava bé els dies de l’arribada de les tropes de Franco perquè sentien xiular tot dient, «mira, arriben els ocells». Eren les bales que anaven d’un costat a un altre de la vall.

Un dia el maqui Sabaté es va refugiar a l’herbera de la casa sense avisar, provinent de Setcases on havia arribat des de la seva casa de la Grevoleda a La Presta, a l’altre costat de la frontera. Quan la Guàrdia Civil ho va saber, anys després, va tancar a la Model al seu pare i al germà.

La postguerra va ser dura. Cada dia anaven a col·legi a Llanars fent 1,7 km quatre vegades diàries perquè tornaven a dinar a casa, molt temps amb esclops, amb fred i pluja. Però ells eren feliços perquè tenien menjar i no aspiraven a res més que continuar amb el que feien. L’activitat principal en aquell temps al camp a la vall era la producció de patates. La unitat de venda era un vagó, i comptabilitzaven el número de vagons que venien cada any. Això i el bestiar que donava llet, el porc, l’aviram i el conill, més el blat que es collien cada any i portaven a moldre, i intercanviaven per farina o per pasta, era suficient per viure ben alimentats. Com totes les dones de pagès, sabia cosir i fer-se tota la vestimenta que necessitava, així com destresa manual per moltes coses de la casa.

De joveneta baixava cada dia a Camprodon a portar la llet a algunes cases d’estiuejants del passeig de Maristany. El gruix de la llet el baixaven cada dia a Llanars, on un camió se l’enduia. Quan va començar a festejar amb l’Isidre (Sidret pels amics), als 17 anys, baixava a Camprodon a peu pel camí que passa per can Rifred i pel Roig, encara que fos de nit després d’anar al cine o al ball a Camprodon.

Quan es van casar van viure en un pis petit a Camprodon i tots dos van treballar a la indústria. El seu estalvi, i el fet que en Sidret era paleta, els va permetre construir una casa. Van viure 56 anys junts, sense comptar els 10 de festeig. Sovint en Sidret, llegint el diari deia, «mira Maria que diu aquí...» I així la Maria, mentre cosia anava escoltant el diari.

Quan en Sidret va morir, ara ja fa 8 anys, va dir, «això no hauria de ser així, quan un se’n va l’altre també hauria de marxar». De sobte, es va sentir desemparada.

Va portar la casa, va tenir una filla, va atendre la seva família, va assistir els seus pares quan van ser grans, va cuidar-se d’en Sidret mentre va estar malalt i va ajudar admirablement a criar el seu nét. Tenia un concepte de la solidaritat majúscul. El dia que va entrar a l’hospital el metge li va dir que no trobava el seu historial. «Mai he estat en un hospital», li va dir.

Els avis de la Residència de Camprodon la trobaran a faltar perquè era una persona que aportava optimisme al grup, sempre buscant la part positiva a tot. «Estic perfecte» era la seva frase habitual, indicant que no volia ser cap problema per a ningú, ni els darrers dies de la seva vida a l’hospital.

Igualment com la marmota, la Maria ha estat per a mi un exemple de frugalitat i, com la marmota aquest mes d’octubre, hivernarà per tornar a sortir a la primavera... potser a Sant Antoni per retrobar en Sidret allà on el va deixar fa vuit anys.