Personatges de tota mena, en sèries i pel·lícules, han adquirit en l’últim temps certa càrrega moralitzant. Avui, com va passar anys enrere, s’ha deixat el realisme per la moralitat, aquest suposat ensenyament que hauria d’aportar coneixement a la moral correcta, la qual té més rèdit social i polític. El cas d’un Superman que té un embolic amb un company de treball (home), i que lluita pel canvi climàtic, sèrie que traurà DC Comics en breu, o la «moñas» versió de l’agent 007, familiar i políticament correcte, són només alguns exemples.

L’anecdòtic de tot això no és tant veure a Superman amb faldilla i com un boig, que avui dia importa molt poc, sinó aquesta necessitat de representar un «com hauria de ser la societat» bastant obsessiu, enaltint a persones només per l’elecció d’una opció sexual, o l’ús de certes noves formes de fer, sense cap altre mèrit. Cas que no succeïa de manera tan contundent des dels anys 60, en què regnava l’estereotip de la família hetero amb fills.

En la norma actual, tots hauríem de ser tan oberts i lliures de ment per acceptar les diferències, però en comptes de trobar-nos amb més llibertat, ens trobem presos d’un atapeït què diran. Surt d’allà, qüestiona la norma i avui, amb el poder de les xarxes (fòrum de justícia modern), se’t convertirà molt ràpid en un empestat.

Va costar trencar aquell paradigma, el de la família. A través d’aquella esquerda van arribar personatges com el rebel sense causa de Jeans Dens al mascle dur anabolitzat amb metralleta. Crec que és una cosa positiva que a la fi es desestructuri el model, però em fa pensar que hi ha certa tendència al fet que sortir d’aquest guió sigui una mica contraproduent i fins i tot gairebé delictiu, com ho era quan la família era la imatge correcta i ser mare soltera era pecat capital. Tanta és la pressió que ser blanc, heterosexual i home és sospitós.

El següent, és d’esperar, és trobar-nos amb un Hulk transvestit, una Superwoman inflada a testosterona o un Ironman que al matí porta el seu fill (refugiat-sirià-adoptat) a l’escola. Que no hi ha cap problema amb això. El problema, segons crec, és certa hipocresia regnant. Una cosa que crea un límit tan profund com una frontera.

L’art sempre ha estat allà per dinamitar els models «correctes». Amb aquest nou paradigma, en canvi, per la seva càrrega dogmàtica, s’ha posat a revalidar-lo en un pla negre-blanc molt propi d’altres temps. La rigidesa del nou model comença a crear asfíxia.