Vaig conèixer Mestre Colet al mas Ventós, la casa estiuenca d’un dels grans poetes catalans, Joan Teixidor, en una sessió d’«Amics de les Lletres Garrotxines» a inicis de segle. Des d’aleshores no ens vam deixar de petge. Ens deixà el passat 15 de setembre. Pocs dies abans, a l’espona del llit de casa seva, intubat i amb morfina, em confessà que ja no volia viure més i em va fer lliurar un inèdit Testament poètic, que havia fet fotocopiar per als amics.

Havia nascut a Barcelona el 21-XII-1935. Llicenciat en Dret, es dedicà al comerç i a la publicitat, activitats que va compaginar amb l’escriptura. Titulat com a professor de català per la UB, fa més de quaranta anys, durant la transició democràtica, va promoure el grup literari «Poesia Viva» a la mítica «Cova del Drac» del carrer Tusset barceloní. Cada vetllada setmanal solia omplir-se de gom a gom de forma ininterrompuda; per allí passaren la flor i nata dels nostres poetes com ara Màrius Sampere, Carles Duarte, David Jou, Francesc Parcerisas, Feliu Formosa, Joan Margarit, Enric Casasses... Enllà de les més de dues mil vetllades públiques i de les d’«Alchemika» de Sant Antoni M. Claret, o al Club Cultural Calassanç, particularment va mantenir el caliu amb aquells aprenents de poeta que li demanaven el seu mestratge i va promoure dos seminaris, un denominat d’«Investigació poètica» i l’altra de «Filosofia globalística», a la petja de L.M. Xirinacs, del qual fou deixeble (seguí els seus cursos de Bíblia i n’aprofundí el seu globalisme com ho demostren els seus poemaris Pràctica: Poesia de la realitat Prosaica (2004), Globàlium poètic (2006) i Globàlium poètic evolutiu. (2009). «M’he dedicat molt als meus alumnes –declarà l’any 2000–. Més d’un centenar han acabat publicant llibres. I jo n’he prologat la majoria».

Era d’aquells homes silenciosos i tolerants, que no tenia un «no» per a ningú, allunyat de la glòria i les vanitats tot i haver publicat, des de 1972 fins enguany mateix (El llibre dels set somnis i del set insomnis, 2021), més de quaranta poemaris i haver escrit infinitat de pròlegs. Entre els primers, Poesies i sonets cruels (1972) –que va tenir dues sèries més–, l’antologia Selecció 25 (1981), amb pròleg de Salvador Espriu, El món de les tercines (1988), Sonets nous (1989), El món de les quartines (1990), que demostren el seu interès per a la investigació poètica i la poesia experimental, cosa que més tard quallaria en el conreu del sonet i, fins i tot, la novel·la filosòfica (Viatge insòlit a Milet, 1977). Fou premiat als Jocs Florals de l’exili a Mèxic, Caracas o Amsterdam... Un poeta com Josepmiquel Servià em deia que les institucions catalanes no havien estat gens generoses amb ell i tenia raó.

Macumba (1996) –un llibre insòlit interesantíssim, resultat esplèndid d’una estada al Brasil–, marca un abans i un després en la seva obra ingent. Van seguir Nadals experimentals (2000), Diàleg (2003), Tretze veus experimentals (2006), Versos a la vora del fred (2006), Experiments i experiències (2008), Trenta-tres paradoxes d’amor (2009), Propostes de set en set (2009), Postals poètiques de Figarola del Camp (2009) –vila on ell solia passar part dels estius–, La Creu dels mots (2010), Penso que penso (2014), Metapoesia (2014), Parèntesi al Gayter (2010), on m’honorà demanant-me’n el pròleg, El ressò i la nova veu (2016), Dites i dates (2015), Poeciència (2015), Penso que sento... sento que penso (2017), Veus trobades en el camí perdut (2017), un llibre que vaig mirar d’ajudar a interpretar...

Intervingué en programes per ensenyar la llengua catalana, cosa el portà a editar Aplec (amb les veus de Montserrat Martí i Salvador Escamilla) i Curs audiovisual de català, per a castellano-parlants. Parlem Català, dos volums publicats el 1978, amb col·laboració amb Jacint Dunyó, així com d’altres obres de caràcter didàctico-pedagògic. El 20 d’abril del 2018 se li oferí un homenatge a l’Ateneu Barcelonès. El novembre d’aquell es presentà allí mateix el seu poemari Darrer estiu darrer, en què el poblet de les seves vacances esdevenia emblema de tot Catalunya. Hi escrivia premonitòiament: «Sóc un hivern que riu, mentre que em plora / el pas de les tardors que ja no hi són». Les vacances se li havien convertit en una reflexió sobre la vida: «No saps on ets, mes dins el sóc, un poc/ ets el no soc, el soc que el ser voldria». Era un home ple de dubtes, però obert al Transcendent: «Perquè tothora el dubte té una rel/ que, des de terra endintre, mira al Cel».