Una cosa tan senzilla com una galleda d’escombraries conté interessant informació que hem de saber llegir. A principis del segle XIX, per posar una data, ben segur que només hi havia restes orgàniques i poques, ja que la fam feia que es llencés poc menjar. A pagès les restes anaven a parar al femer: era una veritable economia circular amb productes de Km 0. A les ciutats i pobles es va implantar la recollida, que era un porta a porta, de petits volums de residus que tenien un fàcil tractament. Vet aquí com dos conceptes suposadament tan moderns en relació amb la gestió dels residus (com són l’economia circular i el porta a porta) fa temps que han estat experimentats.

A poc a poc es va anar complicant la composició de la brossa, amb l’aparició primer del vidre i cartró i després dels plàstics, associats sovint a embolcalls inútils de tota mena de productes i per a evitar el molest retorn dels envasos a la botiga. Aquest suposat avenç va fer que el volum de la brossa augmentés exponencialment, amb uns contenidors únics als carrers amb capacitat per a empassar tota mena de materials. Durant molts anys la seva destinació era o bé l’enterrament en immensos abocadors (com el del Garraf, ja clausurat) o la incineració en plantes deficients, mètodes que sovint causaven impactes negatius, ambientals però també sanitaris, a les poblacions properes.

Era una situació insostenible i es va decidir per un model de recollida per fraccions (normalment cinc: paper-cartró, envasos, vidre, matèria orgànica i resta o rebuig). Amb aquesta separació es donava valor als residus (amb la matèria orgànica es fabricava compost) a la vegada que es reduïa molt la part residual que necessàriament s’havia de cremar o portar abocador. Això va suposar que els carrers es van omplir de contenidors de diferents colors i es va traspassar part de la feina als ciutadans (que són a la vegada els generadors): calia destriar els residus en origen, disposar d’espai per cada galleda i després fer el transport de totes les bosses fins al respectiu contenidor. Tota aquesta evolució del nostre comportament en relació amb les deixalles s’ha fet en les darreres dècades i en general la ciutadania ha respost força bé. Segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya, la recollida selectiva a tot Catalunya, en vint anys, ha passat de 0,5 a 1,8 milions de tones, amb alguns alts i baixos però amb una clara tendència a augmentar.

Una millora del model és que la recollida de les fraccions (totes o en part, sobretot la matèria orgànica) te’l facin a peu de casa, l’anomenat «porta a porta». Des que Tiana va ser el primer municipi de tot l’estat d’implantar el sistema l’any 2000, avui en dia a Catalunya hi ha més de 200 municipis que fan servir aquest sistema. En el cas de la matèria orgànica, no només permet assolir un percentatge més gran de recuperació sinó que a la vegada el material té més puresa, amb menys impropis, en relació amb la recollida en contenidors al carrer. No obstant això, no sempre és un model d’èxit: recentment s’ha conegut que l’Ajuntament de Barcelona ha reculat en la seva pretensió d’aplicar-lo a determinats barris.

D’altra banda, les estadístiques de la recollida són un bon indicador de la situació econòmica. El poble amb més renda per càpita de Catalunya genera 1,5 Kg de residus per habitant i dia mentre que una ciutat amb una renda inferior als 24.000 euros, només en genera 1,09 Kg. També a les grans ciutats, els barris més rics generen més residus per càpita que els barris més pobres. Hi ha també una relació temporal amb l’evolució del PIB en moments de crisi: l’any 2011, amb una pèrdua del PIB d’un 3,1%, la quantitat de residus municipals es va reduir un 7,7%. Fins i tot, la brossa domèstica ha respost a la covid: l’any 2020 cada barceloní va generar un total de 455 Kg mentre que l’any anterior, sense aturada pandèmica, havien estat 475 Kg.

A on som? L’any 2019, segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya, l’índex de recollida selectiva bruta al conjunt del país es situa en el 44,8% del total de residus municipals generats, per sota dels objectius del Programa general de prevenció i gestió de residus i recursos de Catalunya ( 2013‐2020) que determinava que «abans de 2020 la quantitat de residus domèstics i comercials destinats a preparació per a la reutilització i reciclatge per a les fraccions de paper, metalls, vidre, plàstic, biorresidus i altres fraccions reciclables hauran d’assolir, en conjunt, com a mínim el 50% en pes». O sigui que quasi però no; en realitat, amb petites variacions interanuals amunt o avall, la recollida selectiva en el conjunt de Catalunya s’ha estancat en la darrera dècada i caldria un nou esforç de les administracions per anar assolint un major percentatge. Sobretot perquè reduint la petjada de carboni associada a la gestió dels residus municipals (unes 600.000 tones l’any 2019) per la disminució de residus destinats a abocador o incineració, es contribueix significativament a la lluita contra el canvi climàtic.

Fixeu-vos que lluny ens ha portat fer el tafaner en la galleda d’escombraries... Aquest senzill estri ens explica com una societat suposadament més rica genera més residus i introdueix elements cada cop més estranys; les estadístiques de residus són un magnífic indicador, tant econòmic com pandèmic; i que cal renovar els esforços en la recollida selectiva, no només per complir els objectius que ens hem imposat si no per sobre de tot, per a contribuir a la lluita contra el canvi climàtic.