Potser cada vegada resulti més difícil inventar màquines veritablement noves, però el segle XX, amb la informàtica, i el XXI, amb la quarta revolució industrial, han estat testimonis d’un nodrit conjunt d’artificis mecànics i gadgets que han estès l’esfera d’acció de la ciutadania. Els ordinadors, els drons, les cases intel·ligents, les ulleres de realitat virtual... generen formes d’actuar que tendeixen a eliminar les antigues maneres. Els avenços en aprenentatge automàtic i profund han propiciat que els robots i els ordinadors rivalitzin amb les persones en àrees que tradicionalment havien estat monopoli dels humans. Les xarxes neuronals artificials, un model de connexió d’unitats a gran escala que sobrepassa la programació convencional perquè pot aprendre per si mateix fins a trobar respostes per a reptes concrets, milloren sense que es doni la intervenció de cap individu. Un dels seus pocs límits és la consciència. Una màquina pot ser entesa com un guió per la repetició de l’habilitat a la qual substitueix. És més que un simple aparell, és un agent de canvi que ha d’entrar inevitablement en el càlcul del món en cada moment. Moltes màquines són afegits operatius del cos, pràcticament pròtesis, per exemple, els dispositius mòbils o els wearables: rellotges, braçalets, peces de roba... connectats. D’altres, com els objectes de la internet de les coses, estenen l’abast físic de les persones.