El 40 Congrés del PSOE ha estat notícia al llarg d’aquests darrers dies. Possiblement la foto de Pedro Sánchez al costat de Felipe González i Rodríguez Zapatero hagi estat allò mes significatiu, atès que significava una imatge de cohesió interna que fins ara era més que dubtosa.

Ja se sap que en aquests tipus d’esdeveniments val més una imatge que un reguitzell de discursos. Fins i tot alguns comentaristes han afirmat que entre la festa del PSOE i la del PP no han existit massa diferències.

Es buscava per part dels estrategues la consolidació tant del lideratge de Pablo Casado com del de Pedro Sánchez. El primer necessitava deixar-ho clar després dels resultats a Madrid de Díaz Ayuso i el segon tenia necessitat de cicatritzar ferides. No cal oblidar que l’actual secretari general del PSOE arribà al càrrec després d’enfrontar-se a totes les velles glòries del partit que apostaven per l’andalusa Susana Díaz.

Tant uns com altres assoliren el principal objectiu. I ambdues formacions polítiques aspiren a reeditar el bipartidisme, malgrat les aparicions de Vox i Unides Podem.

Les actuals enquestes atorguen un lleuger avantatge al PP, però encara resta temps perquè es puguin veure canvis en la intenció de vot de l’electorat. I en aquest sentit el PSOE ho té una mica més difícil, atès la fragmentació de les esquerres.

La socialdemocràcia té un marge ampli i prova d’això és el possible nou govern alemany on el SPD pot formar coalició amb els Verds i els Liberals.

A Espanya podia haver succeït quelcom semblant, però Albert Rivera es va creure el rei del mambo i en pocs mesos perdé bous i esquelles. Ara Ciutadans pràcticament ronda la desaparició en la majoria d’institucions. El seu vot se l’ha menjat la dreta, la qual cosa li permet encapçalar les enquestes.

Però l’hora de les majories absolutes sembla ja història. I PP i PSOE es veuran obligats a cercar pactes amb formacions que tenen com a base el populisme. Els conservadors només tenen una sortida i aquesta no és altra que pactar amb Vox. La ultradreta no ofereix absolutament res de nou, sinó un discurs ranci i caspós, de denúncia constant que busca allò de com pitjor vagi el país, millor. Difícilment pot aportar res a un govern, perquè sura gràcies a un discurs molt perillós i que els estats amb democràcies consolidades rebutgen sense cap mena de contemplació.

Conscients d’això el PP ja ha ofert pactes al PSOE que fins ara eren impensables. El canvi de rumb és més per necessitat que no pas per convenciment.

El PSOE s’ha etiquetat en aquest 40 Congrés com a verd i feminista. De reüll intenta esgarrapar vots a Unides Podem, que ja els contestà immediatament en dir que mentre els socialistes són monàrquics, ells són republicans.

Continua el país amb partits polítics que es basen més en els atacs que no pas en el debat ideològic. Els ciutadans no veuen propostes, si no que s’han de familiaritzar amb acusacions sense sentit, en si uns són patriotes o no... o si tenen legitimitat per formar un govern que rebé el suport de les forces independentistes basques i catalanes. No hi ha discurs ni pensament polític. Es tracta només de captar vots, basant-se en els insults i les mentides generalitzades. I això es molt perillós, perquè en el fons fa trontollar la democràcia que malgrat tot és la millor forma de governar-se. El PP i el PSOE tenen una gran responsabilitat i seria bo que hi reflexionessin abans que no sigui massa tard.