Avui fa exactament 116 dies que la vara de l’alcaldia de Roses va canviar de mans i l’única cosa que sembla haver millorat d’ençà el meu primer «balanç» del 24 d’agost, és que finalment l’agenda pública de l’alcalde està un xic més plena que aleshores. Aquesta setmana té 18 hores «ocupades» amb cites, compromisos i trobades, encara que el 33% (6 hores) les té «ancorades» cada setmana fins i tot més enllà del maig de 2023, data de les properes eleccions municipals. Però el que segueix sense desvetllar el «portal de transparència» del web municipal, és el sou que cobra per «tanta» feina. Un lacònic «properament» és l’única referència als seus emoluments. El pitjor, però, és que Roses segueix sense cap projecte de futur amb personalitat, cap indici que ens doni als rosincs la sensació que l’Ajuntament sabrà guiar-nos cap a un món millor. I això que fa molts anys que en Joan Plana aspira a la cadira.

El que sí està clar és que li encanta fer d’alcalde. Durant la presentació dels «anecdotaris» d’en Quim Nadal (Girona) i d’en Joan Armangué (Figueres) «Històries d’Alcalde», va parlar quasi més ell que els convidats. I ho va fer amb un micròfon que estava perfectament ajustat a la seva alçada i veu, mentre els veritables protagonistes patien pels desajustos dels seus. Vergonya aliena va provocar el seu intent d’equiparar-se al dirigent gironí que sí va saber transformar la seva ciutat de dalt a baix i que el dia de la seva presa de possessió va trobar-se una pistola al magatzem de l’alcaldia –tot un símbol del poder franquista que encara cuetejava. «Saps que jo també em vaig trobar una arma a l’armari quan vaig arribar al nou despatx?» li va tafanejar al «senyor» Nadal, en referència a una petita daga de Damasc que un visitant va regalar-li a un dels seus antecessors com a simple element de decoració.

Però manca d’experiència i immaduresa apart, d’en Plana comença a amoïnar un absolutisme que l’acosta més a la forma de governar del Rei Sol («L’État, c’est moi») que a la de l’ex alcalde de Girona. Al marge de la saturació que pateixen alguns membres del seu propi equip de govern, es comencen a sentir els primers rumors que l’acusen directament de nepotisme. No només perquè manté amb sous públics a persones que menyspreen o fins i tot insulten els ciutadans o els seus col·lectius més «ancorats» a la Vila, sinó també perquè justifica que les parelles o ex parelles d’alguns col·laboradors del seu mateix partit optin a llocs de feina convocats per l’Ajuntament. «Els familiars dels regidors dels equips de govern tenen el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a presentar-se als processos (de selecció) i treballar a l’ajuntament en cas de superar-los», va fer saber, tot intentant donar cobertura legal a un problema que és més aviat ètic i/o moral. I negant el que és un secret a veus: que un/a regidor/a sí va actuar indignat/da per la decisió d’un tribunal de selecció de deixar fora del procés a un familiar que no va aprovar l’examen psicotècnic.