El debat sobre la violència al cinema i la televisió és cíclic: cada cert temps, apareix una pel·lícula o sèrie que encén les alarmes per la seva manera de mostrar-la, hi ha grans proclames en contra i, al cap d’unes poques setmanes, s’oblida col·lectivament fins que apareix el següent objecte de controvèrsia. La darrera a protagonitzar una polèmica d’aquestes característiques ha estat El juego del calamar. La sèrie coreana de Netflix, sense inventar res, aconsegueix mantenir-te atrapat en una competició macabra que funciona tan bé perquè t’emmiralla a les decisions que prendries si estiguessis en la mateixa situació que els protagonistes. És, en essència, un exercici de tensió i suspens, discutible en molts aspectes (el principal de tots ells, la durada) però també molt interessant en d’altres, especialment la seva crítica a la falta d’empatia entre éssers humans i l’impacte social que se’n deriva. Dit això, és realment tan violenta com per generar tant debat? Com gairebé sempre que es produeixen aquests casos, s’ha de separar el gra de la palla. El problema no és la violència de la sèrie (que n’hi ha, sí, però hem vist coses molt pitjors), sinó el grau d’accessibilitat del públic infantil i juvenil a aquest tipus de producte. L’existència de El juego del calamar no és provocadora ni conflictiva per si mateixa, perquè al final forma part d’una tradició de gènere (el «survival») que té uns codis molt definits. Per tant, aquesta insistència a acusar la sèrie de tots els mals és completament absurda.
En realitat, el focus ha d’estar en les formes de consum, en la tendència a deixar que els menors accedeixin a la totalitat del catàleg d’una plataforma i, sobretot, la seva presència a xarxes socials on el producte és debatut i comentat pel seu públic natural. Dit d’una altra manera, la sèrie és impactant però no retorça res, sinó que justament posa al descobert les fragilitats d’uns hàbits en què la televisió ja no és allò que reuneix diferents generacions en un mateix espai. Ara és un univers de consum propi que es pot reproduir en qualsevol context i en qualsevol moment. Aquest és el tema, i no el calamar. No s’hi val a estirar-se els cabells pel contingut d’una sèrie quan no hi hagut una supervisió prèvia per determinar si és adequat o no per als menors. És una mica com els ha passat històricament als videojocs: sempre hi ha molta cridòria al seu voltant, però potser ens estalviaríem molts disgustos si coneguéssim més de prop els imaginaris en lloc de menystenir-los per vici.
