Jo quan perdo demano perdó. Als que juguen amb mi o a mi mateix. Em fa molta vergonya perdre, m’horroritza. En canvi Xavier Melero, quan perd, escriu un llibre –i fins i tot dos. Melero m’ha ajudat en alguns moments de la meva vida i li guardo gratitud. Però el seu client va ser condemnat a 13 anys de presó i ell va aprofitar el furor mediàtic del judici televisat per convertir-se en un best-seller i entrar per la porta de la fama al club d’elit dels penalistes catalans, al qual no havia aconseguit de pertànyer per mèrits jurídics. Em pregunto quan fou que guanyar o perdre va deixar de ser important i va començar a comptar més l’artifici pseudo literari o sortir a la tele. Melero va obtenir per al seu client la mateixa condemna que per a Oriol Junqueras va obtenir Andreu Van den Eynde, de qui tant vam riure’ns per la seva torpesa –«cal portar les preguntes pensades de casa», va haver d’arribar a recordar-li el jutge Marchena. Jo vaig ser un dels que més va riure’s de Van den Eynde, però he de reconèixer que almenys ell no ha rigut dels seus clients.
Presumir és una horterada fins i tot quan guanyes. Però quan perds és una intolerable fantasmada. Fer llibres explicant confidències i intimitats dels teus clients, com Melero ha fet amb el president Pujol, és la demostració de com la vanitat deforma qualsevol professió, qualsevol ofici, qualsevol dignitat. Durant el judici al Suprem, Melero va estar més pendent de lluir com una estrella mediàtica que de proposar alguna solució imaginativa perquè Quim Forn se’n sortís d’una manera més falaguera. És fals que Melero «desmuntés» el delicte de rebel·lió, perquè com sap tothom qui hagi parlat amb els autors de la sentència, fou la lamentable acusació de la Fiscalia la que va dur el tribunal, al cap de pocs dies de començat el judici, a entendre que la sedició era l’únic delicte que encaixava.
Hi ha una Catalunya que celebra derrotes i ho fa des de la incapacitat per assumir els errors i la mateixa Història; i hi ha una altra Catalunya menys sentida, menys ridícula, més cínica i més oportunista, que converteix els seus fracassos en bijuteria i aconsegueix enredar els altres amb una increïble facilitat. El llibre de Melero sobre el judici del procés és una burla a Quim Forn i la seva família, una traïció al president Pujol i la demostració del poc que cal a l’Espanya de 2021 per semblar un intel·lectual. És aquesta diletància de fireta, aquest aire com de doctor de casinet rural, aquest sobreentès de qui mai no assolí cap prestigi fent la seva feina, ni cap èxit, ni cap victòria, i es fa el soldadet de paper d’estrassa jugant als mirallets. Melero és un George Clooney sense talent anunciant cafeteres. En el seu cas queda només la cafetera.
Ara diu que la justícia espanyola fa el ridícul amb Puigdemont; i que haurien d’indultar-lo. Sempre des de la seva indemostrada superioritat moral, té encara el nervi de donar consells. Tal com mentre fou l’advocat de Convergència volia deixar clar que votava Ciutadans, amb el procés ha volgut deixar clar que és «un encàrrec» i es presenta a una determinada Espanya com un que és més llest que els altres i sap com funciona Catalunya, quan en realitat és un observador polític menor i té unes fonts més aviat pobres, sobretot quan no fa servir el que li expliquen els seus clients o les penoses condemnes per fer el mec.
Melero és la brutalitat del pillatge en un país on no hi ha res que sigui a lloc, on els farsants poden fer el seu joc amb impunitat, sense haver d’acreditar cap mèrit. Permetre que condemnin un home com Quim Forn a 13 anys de presó, sense ser capaç de fer res per ajudar-lo, és una derrota indiscutible. Que aquest fracàs hom el pugui convertir en estèril retòrica lírica és un escàndol: tant per l’autor del llibre com pels lectors acrítrics, i tan impressionables, que dibuixen una Catalunya i una Espanya on cap dels desastres que s’esdevinguin es poden atribuir a la casualitat. Quina casualitat por haver-hi en un país que llegeix Melero? Només ens faltaria llegir Boye, per acabar-ho d’arreglar. Quin trist panorama, quin pinso pertot, quin drama. «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó», canta Raimon. Els condemnats del procés no tenien cap raó, però haurien pogut tenir advocats francament millors.
Catalunya es desfà perquè perdre ha deixat de fer vergonya. A les societats decadents, i degradades, perdre ja no importa, i tothom té una excusa, i sempre és culpa dels altres. Una societat que no aparta el perdedor, que no l’assenyala, és una societat malalta. Tots perdem, naturalment, i no només una vegada. Però fins que no tornem a guanyar no hauríem de ser acceptats de nou a la taula dels grans, i la derrota hauria de pesar, i el mal que hem fet als altres no hauria de ser motiu de lluïment sinó més aviat de penitència. Melero encarna el drama de la Catalunya vençuda, putrefacta, rendida als xarlatans que venen pòcimes miraculoses de poble en poble.
Contractar Melero si et posen una querella és com entrar a una sauna gai i convidar a tothom a cerveses.
