No he llegit res de Carmen Mola. Però arran de la polèmica creada pel lliurament del Premi Planeta a aquesta escriptora, i el descobriment que en realitat no era una dona, sinó tres homes amagats sota un pseudònim, me n’han entrat moltes ganes. M’ha sorprès molt l’exacerbació d’algunes veus que criticaven a les xarxes socials que Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero haguessin fet servir un nom femení per signar els llibres de la trilogia de La novia gitana i La bestia (la novel·la guanyadora del Planeta).

Hi ha els que consideren que Díaz, Martínez i Mercero podrien haver escollit un nom masculí per amagar la seva identitat si el que volien era anonimat: tenen raó, però escollir-ne un de femení no és igualment lícit? A Instagram llegeixo el post d’una noia que assegura que s’ha sentit «utilitzada» per «tres homes, blancs i aparentment cisgènere» que han usat «el nom d’una dona per arribar millor al seu públic objectiu». Aquesta opinió em planteja unes quantes preguntes: si els tres homes no haguessin estat blancs i cisgènere li semblaria menys terrible la situació? Quin és el públic objectiu de Carmen Mola? Les dones? Seguim pensant, doncs, que hi ha literatura per a homes i literatura per a dones? No sé vosaltres, però jo no he anat mai a una llibreria a buscar la secció de «llibres femenins», i només una vegada he escollit un llibre del qual no en tenia cap referència pel nom de qui l’havia escrit: vaig comprar El orden equivocado y otros cuentos, de l’Elizabeth Taylor, perquè em va cridar l’atenció que es digués com l’actriu. Si vull recomanar un llibre a algú, ho faig tenint en compte els seus gustos, no el seu sexe. He llegit novel·les que m’han suggerit amigues i que m’han avorrit profundament, i he trobat meravellosos llibres que m’han deixat amics, sense importar en cap dels dos casos si els havien escrit homes o dones. I sempre em quedo una mica trista quan un llibre que m’ha encantat decep a algú a qui li he dit que se’l llegís.

Tornem a la inexistent guanyadora del Premi Planeta: he trobat també qui lamenta que, per molt que li hagi agradat la trilogia de La novia gitana, el seu objectiu a l’hora de comprar-la i llegir-la era donar suport a una dona. Jo li diria que deu haver-hi moltes altres escriptores a qui fer costat abans que a la supervendes Carmen Mola. I que la propera vegada, n’esculli una que sàpiga que no s’amaga rere cap nom inventat. I li diria, sobretot, que si ha gaudit amb l’escriptura de Mola, que s’oblidi de qui hi havia darrere d’ella.

Ara, els comentaris que em fan més riure són els que invoquen totes les escriptores que al llarg de la història han hagut de publicar amagades sota noms masculins com a garantia indiscutible que el que han fet aquest trio és una burla premeditada a la lluita pels drets de les dones. Jo penso que, més que sentir-se ultratjades, Caterina Albert, Mary Anne Evans, Cecilia Böhl de Faber o Amantine Aurore Dupin, allà on siguin, deuen seguir aquest serial amb un somriure, perquè no els cal discutir si pesen més uns ovaris, tres parells de testicles o la qualitat d’un text.