Els estralls causats per l’erupció de l’illa canària de La Palma, que ha destruït habitatges, indústries, equipaments i conreus, i continua escopint lava, cendra i pedres ardents, no només ens recorda com són de precàries les seguretats aparents, sinó la facilitat amb què es tornen reals les amenaces acceptades com a possibles però tingudes per improbables. Les Canàries són unes illes volcàniques, i és de coneixement general que una illa volcànica és el tap d’una bossa de magma que pot decidir-se a empènyer en qualsevol moment. Pot no passar mai, o d’aquí a cent anys, o la setmana que ve. Qui aixeca la casa a la falda d’un volcà adormit està apostant a favor que no es desperti, però no en pot tenir cap seguretat, exactament igual que qui ho fa a la zona inundable d’un riu o a prop d’una falla sísmica amb historial de terratrèmols i especulacions científiques sobre l’arribada d’«el gran». Els qui han perdut la casa a La Palma viuen les conseqüències de dependre del que no controlen; de fet, hi ha molts elements de la vida sobre els que no tenim control, però en alguns podem triar, i quan apostem pel risc sabem que podem perdre. Aquests dies estem veient, i més que els veurem, els riscos de dependre d’un nombre escàs de fonts d’energia en mans de règims com les monarquies àrabs (el petroli), el de Putin (el gas que crema Alemanya) o els d’Algèria i el Marroc (el que cremem nosaltres). O haver d’estar pendents de l’humor de la Xina, on hem deslocalitzat tanta producció industrial que ara ens ofeguem quan es dispara el preu del transport. O del final de la màniga ampla de Merkel amb el deute. La globalització és fèrtil, com ho és el sol volcànic de La Palma que va tant bé per fer créixer els plàtans, però té l’inconvenient de la interdependència, que converteix les proclamacions de sobirania en una mena d’acudit. Fins ara n’hem gaudit els avantatges, però convé no perdre de vista les fragilitats. Sense pànic, però amb sentit de la realitat.
