En el rerefons del nou decret «d’acceleració del desplegament de les energies renovables distribuïdes i participatives» que la setmana vinent la Generalitat aprovarà al govern hi ha un greu conflicte metròpoli-comarques. Aquest conflicte neix del sentiment de propietat del territori, de pensar que, allò que es veu al meu voltant, és meu.

Cap gran ciutat del món té prou recursos per viure de forma autàrquica, com sí que ho poden fer molts pobles petits. Per tant, és un absurd pensar que, com que les ciutats no poden ser autàrquiques, han de tancar i s’han de constituir en micropobles. És conegut que els habitants de les ciutats han emigrat històricament dels pobles perquè a les ciutats hi havia més possibilitats de trobar treball.

Una ciutat genera molta activitat de serveis; de fet, Barcelona en els darrers 30 anys ha tret la indústria del seu interior. Catalunya sense Barcelona no és Catalunya, és un territori inconnex. La metròpoli esdevé locomotora de les universitats, de la sanitat, de l’administració, de la logística, amb el port i l’aeroport, i del turisme. Per fer possible tot això s’ha d’alimentar de productes alimentaris i manufacturats, d’aigua i d’energia, essent una gran consumidora. I tots aquests recursos han de venir de l’exterior, essent alhora una sostracció de recursos però també una oportunitat d’activitat econòmica per a les comarques. Les dues coses han d’anar lligades si no es volen crear excessius desequilibris.

Les comarques de Girona des de fa uns 50 anys envien quasi tot el riu Ter (uns 8 m3/s) a Barcelona i només queda 1 m3/s per continuar per la llera històrica del riu. Pot viure Barcelona sense aquesta aigua? No. Un dia vaig calcular el potencial econòmic que es podria fer amb l’aigua que va del Pasteral a Barcelona i vaig estimar la xifra de 7.000 milions d’euros. Seria intel·ligent demanar que la metròpoli deixi de consumir la nostra aigua? És cert que d’aquests 7.000 milions les comarques de Girona no n’obtenen cap compensació directa, però sí de forma indirecta, car la metròpoli és el comprador dels productes i serveis de Girona. Sense aigua, la metròpoli de Barcelona no hauria crescut i no tindria el potencial de compra que té.

La mateixa reflexió l’hem de fer amb l’energia. Barcelona disposa actualment d’una capacitat de generació elèctrica de 2.590 MW i un consum de 19 TWh que podrien generar les centrals de cicle combinat de gas si treballessin totes les hores de l’any. Per altre part, disposa de la planta regasificadora més gran de la península, amb una capacitat d’emmagatzemar 840.000 m3 de gas natural liquat. També disposa d’una capacitat d’emmagatzematge de gasolina i gasoil de 419.000 m3. En resum, la metròpoli avui té capacitat per generar tota la seva electricitat i per subministrar gas i productes petroliers a les comarques de Catalunya, no negant mai aquesta funció distribuïdora.

El problema és que aquestes infraestructures deixen de ser vàlides en un nou escenari renovable.

Tant les centrals de cicle combinat com el magatzem de gas liquat necessitaran que en algun punt geogràfic es generi el gas renovable per poder fer-les funcionar. I la mateixa cosa podem dir del magatzem de combustibles líquids, en algun lloc s’haurà de fabricar el combustible líquid renovable. La metròpoli necessitarà en el futur que en altres llocs es generi l’energia i se li enviï, i la solució més raonable és produir-la en comarques veïnes amb les que es pugui establir sinèrgies econòmiques.

Per generar electricitat eòlica es necessiten 3.000 hores de vent anuals i per la fotovoltaica unes 1.700 hores per ser competitives en el mercat actual. I aquests requisits es compleixen en les comarques de l’Alt Empordà, Terra Alta, Garrigues, Anoia, Conca de Barberà, Priorat, Segrià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Segarra... Gairebé totes aquestes comarques viuen de produir productes que venen a la metròpoli, com també del turisme, que depèn tant dels ciutadans de la metròpoli com dels que arriben en infraestructures com l’aeroport. Pretendre que les comarques només produeixin l’energia que necessiten pel seu consum propi és un raonament ridícul.

La metròpoli necessitarà uns 71 TWh d’energia al 2030 dels quals podrà generar de forma renovable 1,2 TWh en els teulats i superfícies urbanes. La resta, 69,8 TWh, hauran de venir de fora en forma d’electricitat, per la xarxa de gas o per mar en forma de combustible líquid. Avui la potencia eòlica a Catalunya és de 1.269 MW, havent d’arribar a 4.000 MW el 2030 amb els deures fets. I la potència fotovoltaica és de 121 MW, havent d’arribar a 6.000 MW (1.000 MW dels quals es posaran a l’àrea metropolitana). Amb l’ambient actual tot fa pensar que no arribarem a assolir els objectius de posar 750 MW fotovoltaics i 350 MW eòlics cada any, cosa que caldria definir com a requisit indispensable i retocar automàticament el decret si no es compleix. D’aquí un any en tornarem a parlar.

No hi ha massa solucions. Si les comarques continuen negant la generació renovable per assistir la metròpoli, aquesta també els pot dir que es beguin tot el vi i l’oli que generen i que no cal que facin servir l’aeroport, el port, els hospitals, les universitats i els productes culturals. L’altra solució és que el poder polític faci la feina i es dediqui a treballar per a l’interès general front col·lectius infantils, irresponsables i insolidaris. El temps dirà el que haurem de fer. De moment tot sembla que continuem tirant pilotes endavant i perdent temps.

L’interès general es considera com una finalitat d’ordre superior als interessos individuals, afirma ser «quelcom més ambiciós que la suma dels interessos individuals», és a dir, un propòsit al qual l’individu se suposa que s’ha de sotmetre. De primer de política.