El final d’ETA, ara fa deu anys, és sens dubte l’aportació més important dels set anys de la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero. En aquell moment es va pactar que un fet històric s’administraria amb silenci i de manera continguda, sense que ningú en tragués rèdit polític, sense que els guanyadors de la partida fessin sentir més del compte l’error i la vergonya dels perdedors. Segurament aquesta continència tenia sentit fa deu anys perquè formava part de la manera de sortir de l’atzucac, del gran mal que burxava la societat espanyola durant més de cinquanta anys i 829 morts.

Ara, deu anys després, ja es poden dir les coses pel seu nom: el caràcter de Zapatero, que alguns tan van atacar per altres aspectes de la seva manera de governar, va ajudar en aquest històric final. El seu sentit del pas per la política i el seu ego embridat l’han mantingut com una persona raonablement serena i positiva en el difícil exercici de ser un ex, un former, per dir-ho en aquesta paraula en anglès molt més ben sonant.

El final d’ETA va ser un procés per fer impossible qualsevol altra alternativa sense que els perdedors se sentissin atrapats a continuar seguint atemptant a la desesperada. Salvant totes les diferències, que són moltes, quan la segona guerra mundial ja havia acabat a Europa, encara va continuar a Àsia uns mesos més per les actituds d’amor propi dels japonesos (quelcom molt consubstancial al seu caràcter) i per l’excés mai prou comentat de l’ús de l’armament nuclear pels americans. Quan les coses ja es veuen que estan al cap del carrer, s’han de combinar la duresa amb la sortida. Això és el que van fer els aliats, per continuar amb la WWII, amb bona part de la societat alemanya.

Tornant al final d’ETA: duresa i no portar les coses a escenaris impossibles. A vegades un es pregunta si el Partit Popular hauria manejat aquest escenari de la mateixa manera. Potser sí, potser en les discrepàncies que s’han vist deu anys després hi batega la pulsió d’una discrepància sobre la manera de procedir en els mitjans i els objectius.

Dos noms han de ser destacats en aquest punt. Alfredo Pérez Rubalcaba i Javier Moscoso del Prado. El primer com a ministre de l’Interior, el segon com a negociador discretíssim del Govern després d’haver ocupat posicions com a ministre i com a Fiscal General de l’Estat en els anys 80 del segle passat. La vida és llarga i els serveis que es poden prestar variats. Moltes vides en una vida. Vull dir que per a molts Moscoso és el nom associat als dies de lliure disposició entre funcionaris i personal contractat de l’administració, per altres ni això però realment el seu paper extraordinari, la seva contribució històrica va ser en una mediació en la que una condició era el silenci i no sortir en cap moment en els llibres d’història de forma heroica.

Deu anys després els hereus polítics d’ETA han dit que el que va passar –829 morts i tant de terror– no hauria d’haver passat mai. Són paraules en la bona direcció de la reparació i la superació de les ferides. Llàstima que poques hores després entrés el soroll ambiental de quelcom tan tàctic com el suport als pressupostos a una declaració tan solemne. Lògicament el govern va haver de sobreactuar desmarcant-se de les paraules sobre el suport als pressupostos i l’aproximació de presos. En tot cas la dada que queda de fons és la voluntat d’intervenir activament en política i en les votacions claus dels hereus polítics i a vegades militars del món d’ETA. Pensem en la diferència amb els partits catalans que no volen jugar cap paper d’influència aritmètica en la política espanyola a dia d’avui. Quan un està instal·lat en l’error, ho està per tot.

I finalment hi ha les persones que van donar suport a ETA, perquè cinquanta anys de terrorisme no haurien estat possibles sense un suport popular i a vegades una negligència internacional, començant per França especialment en època de Giscard d’Estaing. Tot va canviar radicalment a millor en l’època de Nicolas Sarkozy com a ministre de l’Interior, s’ha de dir tot. Però tornant al suport popular, a les paraules ambigües que havíem escoltat tants de cops entre amics bascos de diferents sensibilitats polítiques. Allò era una querella interna també molt basca que va acabar amb l’assassinat de dirigents del PNB. Però fora del laberint basc, fora de la querella basca... l’any 1987 Batasuna va aconseguir 30.692 vots a Catalunya en les eleccions europees i l’any 2009 encara va aconseguir 16.575 vots en unes altres eleccions europees. Vaig conèixer gent que va votar a Batasuna a Catalunya. Què els hi deu passar pel cap avui? Perquè si ells admiraven la «lluita armada», a l’hora del clímax independentista a Catalunya amb els fets de la tardor de 2017, no van optar per la lluita armada ni per res que s’hi aproximés mínimament. En definitiva, unes dades per reflexionar també sobre la frustrant actitud de la retòrica destructiva i dels discursos polítics de l’odi que acaben en res.

Deu anys després, tots hem d’estar molt contents d’haver deixat enrere aquell mal dolorós, sense sentit ni possibilitat d’èxit. N’hem de treure lliçons pel present. I hem de reconèixer als que van patir, als que van haver de canviar la seva vida, poc a molt. Alguns els tenim molt a prop i ho han portat amb silenci i celebrant que en el dilema sobre els mitjans i el fi, el socialisme del segle XXI ho fes molt millor que el govern socialista del segle XX. Per això, l’estil d’autocontenció i sentit històric de Zapatero mereix ser recordat.