La meva ciutat no es basa sols en el meu estimat Barri Vell de Girona, la meva ciutat és tot Girona. Persones molt amigues i estimades amicalment i per carta em diuen que soc la cronista del Barri Vell, no és així, sí que he perdut molta gent d’establiments i veïns per alguna cosa hi vaig obrir els ulls fa ja 75 anys i hi conec molta gent.
Amb retard m’he assabentat que dues amigues del món de la llibreria ens havien deixat en pocs dies de diferència. De cop he pensant com vaig entrar en contacte amb elles, va ser al treure el meu primer llibre, La Girona que jo estimo, que per tal de no encarir-lo nosaltres mateixos vàrem fer-ne la distribució. Així vaig trepitjar la Llibreria Empúries, on vaig contactar amb Montserrat Guardiola, de qui vaig ser molt benvinguda amb el llibre i després amb la reconeguda Carme Ferrer, Presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, de qui sempre he rebut un gran tracte.
La Joana Oliveda ja la coneixia, però el que ara m’ha portat a fer-los el meu record és amb la il·lusió que varen posar en el llibre. I ara hi penso, portats personalment per mi, fet que ara me provoca tristesa perquè no podria. El dia que la Joana em va veure entrar fins i tot recordo hi havia una persona i amb la seva galanteria li va dir: «La coneixes? És...».
Potser molts no entendreu aquestes paraules d’agraïment, per a mi aquella primera trobada va ser molt important. Diuen que un llibre és com tenir un fill, però és de paper i portar-lo a les llibreries es com portar-lo a la seva primera escola bressol.
Des d’aquestes ratlles el meu sentit condol a les dues famílies, al món llibreter perquè s’han perdut dues persones amb referents llibreters de Girona i ja formen part de la història de la nostra ciutat.
Joana, Montserrat, gràcies per confiar i obrir portes a autors novells com jo, que no sabia com funcionava aquest món del paper i la lectura.
Descansin en pau.
Diumenge passat, en tornar a casa, després d’estar fora durant tot el cap de setmana, em vaig trobar amb un amic que tornava de fer un llarg tram del Camí de Sant Jaume, em van impressionar algunes de les coses que em va explicar. Recordo que la celebració de l’Any Sant Compostel·là i la tornada dels pelegrins al Camí de Sant Jaume suposen una oportunitat per tornar a avivar les arrels. El cansament del caminar, la varietat de paisatges i la trobada amb persones d’una altra nacionalitat s’obren als pelegrins, va ser el cas del meu amic, al més profund i comú que ens uneix als éssers humans, sempre en recerca, necessitats de veritat i de bellesa, d’una experiència de gràcia, de caritat i de pau, de perdó i de redempció; experiències totes elles amb les que s’ha anat configurant al llarg dels segles el millor del nostre vell continent. Gràcies Antonio per transmetre’m la teva experiència i al Camí de Sant Jaume que tu has recorregut i que tant t’ha servit.
L’altre dia estava amb uns amics parlant d’objectes que per un mateix són molt importants. Un deia que per a ell el seu caiac era vital per viure. Volia dir que poder anar a diferents llocs molt llunyans gràcies a un objecte tan senzill com la seva piragua era un descobriment impensable. L’altra amiga ens deia que per a ella, gaudir del plaer d’anar amb motocicleta era un descobriment nou. Volia dir que gràcies a sentir l’aire i el sol, viatjar ni que sigui fins a la feina, no tenia res a veure com anar-hi amb el cotxe. Mentrestant jo escoltava i rumiava que m’inspirava a mi tota aquella moguda quan vaig descobrir que gràcies a un objecte tan senzill com unes bones sabates de muntanya per a caminar, m’han servit per descobrir que caminar còmodament m’ajuda molt a gaudir d’un fet que mai m’ho hauria imaginat. Deixant a part que per a la salut va molt bé caminar, el que no més imaginat mai de la vida, és que anar ben calçat era la gràcia per aconseguir-ho. Detalls que semblen inversemblants i en realitat no ho són!
