Existeixen multitud de tesis sobre el futur polític de Catalunya i cap d’elles acabarà essent la bona. Potser ni la combinació d’unes quantes serà una realitat, perquè si fa 15 anys algú hagués tingut la intuïció o la valentia d’encertar el que s’ha viscut l’última dècada, hauria estat pres per boig. Una de les hipòtesis és la que diu que un trencament de blocs amb un govern en coalició de partits independentistes i constitucionalistes podria ser l’inici d’una solució i abans de les últimes eleccions autonòmiques algú pensava que podria passar. No va ser així perquè era i és massa aviat. Les ferides encara estan obertes i tot i que hi ha indicis de cicatrització, són només això; indicis.

És massa aviat per arribar a la «normalitat» que coneixíem abans del procés, ja sigui amb una sortida pactada que satisfaci parcialment a la majoria o per la resignació dels ciutadans que només desitgen la independència perquè encara pensen que és viable i que existeix una escletxa que ho facilitarà. D’altres ja s’han adonat que no hi ha cap possibilitat, per petita que sigui, que algun govern espanyol -ni Podem amb una hipotètica majoria absoluta- permeti un referèndum i encara menys l’escissió de Catalunya.

Mentrestant, diversos protagonistes del procés, primer, i del processisme, després, volen regenerar la vida política, com qui vol regenerar teixits cel·lulars. Artur Mas n’és un exemple i l’exconsellera i excandidata a la presidència de la Generalitat, Àngels Chacón, un altre. El primer ho vol fer amb entrevistes a la xarxa i la segona amb una «nova» força política de centredreta nacionalista i liberal que agrupi tots aquells que consideren que les coses no s’han fet bé.

Mas té el problema de la credibilitat i la seva idea de regeneració no sembla que tingui gaires possibilitats d’aconseguir l’objectiu. El projecte de Chacón és lícit i ben diferent, però inviable ara per ara. Analitzat sense el component emocional pot fer la sensació que el cansament entre les files independentistes per la decepció de les promeses incomplertes i les batalles internes pot portar molt votant a la nova formació. La realitat és una altra. Encara no ha arribat el moment per a una força nacionalista moderada perquè la majoria dels descontents no estan preparats per canviar la papereta: o segueixen votant Junts o Esquerra o només estan disposats a quedar-se a casa. És el que va passar a les eleccions de febrer de 2021.

La proposta d’Àngels Chacón té altres inconvenients que fan olor de passat. Obre la porta a canviar el nom del partit, quan el seu PDeCAT ja és fruit d’un maquillatge en la denominació i, encara que fos per altres circumstàncies i raons, la idea fa recordar aquella operació de Mas per amagar sota la catifa i potser esquivar alguna responsabilitat del que és censurable de l’antiga Convergència Democràtica.

L’exconsellera també parla de CDC i de Jordi Pujol, i els reivindica a la seva manera per fer entendre que era més intel·ligent aquella estratègia que la que segueixen els partits independentistes, especialment Junts per Catalunya. «No hem d’oblidar aquest llegat [el de Jordi Pujol]. Considero que molts dels seus plantejaments els compartim modernitzats i actualitzats», va dir en una entrevista a La2 i Ràdio 4.

Ningú vol recordar l’antic president de la Generalitat; uns perquè consideren que l’estratègia d’aquells 23 anys va ser absolutament equivocada i altres perquè no en volen sentir parlar per l’altre llegat que va deixar, el de la corrupció amb les seves múltiples cares. Parlar ara d’intentar aprofitar el que es pot considerar positiu d’aquella època, de recuperar vies de sortida dels 80 i els 90 des de l’òptica del pujolisme és un error, perquè encara que sobre el paper pot semblar viable, a la pràctica pocs ho entendran.

I és veritat que Esquerra ho està intentant, però ho fa subtilment i sense rememorar temps passats. Ningú sap si se’n sortirà. El que està clar és que Oriol Junqueras i Pere Aragonès han estat els primers que han optat per aquesta via. Chacón arriba tard.

Com tard va decidir abandonar el projecte de Junts. Aquest és l’altre gran problema que té. La majoria dels que ara tornen al nacionalisme no van saber plantar cara quan era necessària una massa crítica des de dins de l’independentisme, que contraposés amb els sectors més radicals que finalment es van imposar. No es van plantejar fer-ho fins que pràcticament ja els havien fet fora i això ara els perjudica.

Per regenerar la vida política calen molts canvis i un és de cares. Polítics que no hagin estat en la primera línia en l’última dècada, haurien d’agafar les regnes i plantejar estratègies des d’una altra òptica. Fins que això no passi, aquesta regeneració que busquen no es produirà.