He utilitzat el títol del llarg (quatre cants més final) i magnífic poema de Nadal d’en Josep Maria de Sagarra, per fer una reflexió sobre la situació política a Catalunya. L’expressió «Tots els camins porten a Roma» és una manera de dir que hi ha diverses maneres d’arribar a un mateix objectiu o que hi ha diverses solucions a un problema. És una frase popular, que al segle passat era molt coneguda i emprada sovint en la premsa i en la vida quotidiana. El seu origen es deu al fet que la majoria de vies romanes unien un punt qualsevol de l’imperi romà amb la ciutat de Roma. Actualment, sembla que el ritme vertiginós dels esdeveniments actuals l’ha aparcat. És una llàstima, ja que el sentit poètic i tranquil·litzador d’aquestes paraules ens ha abandonat.

El benestar i progrés de Catalunya i dels catalans pot tenir diferents camins, però sembla obvi que la baralla continua entra catalans del sector independentista i els que no ho som o amb la resta d’Espanya i Europa no és el bon camí, ni sembla una manera intel·ligent d’arribar-hi. Molt em temo que si els nostres polítics independentistes no fan aviat un canvi radical, potser ni podrem arribar a Betlem.

Massa gent cau en la temptació de seguir el camí cap a Roma, cap a la Roma de la fatxenderia, del supremacisme, del poder, de la imposició ràpida i expeditiva de noves maneres de «ser demòcrates». De fet, quan reflexiono sobre el comportament dels nostres polítics, veig que hi ha qui a l’inici del seu camí, cerca de bona fe la ruta cap a Betlem però en algun punt es desvia cap a la Roma «pretensiosa» i cada cop és més obvi que els camins encetats ni van a Betlem ni a Roma, ni tan sols al camí de Sant Jaume de Galícia: van cap a la boira infinita o a barrancs impracticables.

Hi ha poques coses tan retrògrades en la política del segle XXI com crear, a hores d’ara, un nou Estat-nació. I si aquest fos el cas, a Catalunya ens trobaríem amb un país dividit i enfrontat, tancat, aïllat i poc divers. Per encarar la vida i cercar un futur millor per a tots hem d’aprendre les lliçons del passat (sense tergiversacions), assumint que les circumstàncies de cada moment històric són úniques i irrepetibles. L’independentisme català actual malda ressuscitar i portar al present l’ideal d’uns mites inexistents quan no falsos. Això és objectivament una aberració i una font de frustració, odi, violència i rancúnia que deslloriguen a les persones i les societats. El preu de tota aquesta gran mentida del procés, transmesa a través d’una massiva campanya mediàtica i propagandística, ha estat catastròfic. Catalunya i especialment Barcelona corren el risc de quedar atrapades en una espiral d’irrellevància política, social i econòmica, que ens portarà inexorablement a una decadència sens precedents.

Esperem que els líders independentistes catalans reprenguin l’humil camí cap a Betlem, doncs la seva gran assignatura pendent és passar del nacionalisme al racionalisme, a la cooperació i al pragmatisme. Aquest racionalisme pragmàtic (el seny català de tota la vida) l’hauríem d’aplicar per exemple en l’organització de l’administració pública. És a dir, que els ajuntaments, les comunitats autònomes, els estats i la Unió Europea es reparteixin amb delimitacions clares i precises les seves competències amb cooperació i lleialtat, establint l’objectiu de fer més fàcil i confortable la vida de tots els ciutadans. Que bonic seria que tots plegats anéssim de la mà cap a Betlem!