Harmut Rosa, un filòsof i sociòleg alemany de qui es parla molt darrerament, diu que «el capitalisme digital ens accelera perquè produïm i consumim més despresa i les 24 hores del dia. Ens fa perdre la capacitat de connectar amb el lloc i el moment que vivim. Fins i tot ens sobre el cos. Per a comprar només ens calen els dits per a prémer el teclat i la targeta de crèdit per a pagar».
José Maria Lassalle, ex diputat del PP i pare de les dues bessones de la Presidenta del Congreso, és una de les ments més lúcides que hi ha a la pell de brau. Sempre veient les coses des del camp del liberalisme, des que ha deixat la política, s’ha dedicat a pensar i darrerament està fent aportacions molt interessants en el debat filosòfic. L’autor de Ciberleviatán reconeix que sempre s’ha sentit identificat amb les paraules de Raymond Aron, quan es definia a si mateix com a un pessimista actiu.
Aquesta frase que abracen dos liberals autèntics, sembla una variant d’un altre pensament que va formular Antonio Gramsci, quan va dir que «davant el pessimisme de la raó, cal confrontar-hi l’optimisme de la voluntat».
I, en aquest punt, vells marxistes i liberals coincidim en una intersecció en la que defensem la lluita democràtica, davant les tecnocràcies tecnològiques que, d’una forma silent, però constant, van copant tots els llocs de poder. Lassalle, ha contestat aquests perills escrivint un altre llibre, en el que formula una crítica radical al neoliberalisme, des de dins, tot plantejant renovats valors liberals.
A partir de llegir els clàssics, Keynes, Laski, Russel, Kelsen Berlin, Popper, Bobio o Rawls, defensa que el liberalisme del segle XXI, ha de vestir un humanisme col·laboratiu que impedeixi que l’autoritarisme neoliberal de Sillicon Valey imposi a occident un humanisme tecnològic. El nou llibre de Lassalle, editat per Arpa, a la Torre de Claramunt, aquest passat mes de maig, porta per títol El liberalismo herido. En ell torna a insistir ens els perills totalitaris i autoritaris que tenen les noves tecnologies i les polítiques neoliberals populistes que s’estan imposant, enfront dels valors de la primera il·lustració liberal igualitària, que defensaven Voltaire, Rousseau o Diderot a França i Adam Smith i John Locke a Anglaterra, per no parlar de Montesquieu, Spinoza o Kant.
Lassalle ens adverteix que en el món hi ha 2.500 milions de persones que estan enganxats a internet i a les xarxes socials, uns individus que son subjecte de ser controlats i manipulats, per la nova internacional reaccionària, que defensa el retorn d’una internacional fosca i obscurantista. En el seu panoràmic assaig, l’ex diputat del PP ens parla d’una forma constant dels pares fundadors del liberalisme clàssic, que foren els grans inspiradors de les revolucions burgeses a Anglaterra, els EUA i França.
Precisament la revolució francesa, és la que va defensar d’una forma més clara la igualtat de tots els éssers humans, un ideal que després, l’evolució del capitalisme industrial-financer-capitalista va aigualir convertint els anhels de liberté, egalité i fraternité en paper mullat. Repetim, el llibre de Lassalle és una autocrítica ferotge dels errors, ferides i fracassos del liberalisme al llarg de tot el segle XX, que han estat seguits, cal dir-ho també, molt de prop pels nombrosos estralls que també ha deixat el socialisme burocràtic o el capitalisme d‘estat.
El filòsof cantàbric, ens recorda contínuament que el liberalisme, com a programa polític de la modernitat, volia salvar la llibertat i combatre la por en la que fundava el poder i la seva raó de ser, l’antic règim. Paradoxalment, alguns segles després, les tesis de pensadors reaccionaris com ara Hobbes, tornen a estar de moda per a donar resposta als problemes que genera la postmodernitat i que tenen a veure, amb el fenomen de la globalització i l’automatització.
Els principals impulsors d’aquestes polítiques, que després varen aplicar Thatcher, Reagan i Bush, han estat professors de l’escola de Chicago, fonamentalment Milton Friedman, George Stigler, Ronald Coase, Gary Stanley... tots ells premis Nobel d’Economia.
A partir de les idees d’aquests cervells brillants, s’han impulsat polítiques ultraconservadores que després han seguit eminents polítics populistes de dretes com ara Donald Trump als EUA, o Bolsonaro al Brasil, que han intentat desmuntar totalment tot el que quedava en els seus països d’estat del benestar, abocant a les seves societats despolititzades al consum i a un nihilisme llibertari lliurat al servei d’un capitalisme entregat, en cos i ànima, al lliure mercat.
Vivim, segons Lassalle la tercera de les crisis antiliberals del darrers cent anys. Això vol dir viure els efectes de la pandèmia que ha portat nous hàbits repressius que han produït tancaments, manca de relacions humanes... La creixent implementació de les noves tecnologies, ha promogut la digitalització de les experiències humanes i la destrucció de la noció de treball juevo-cristiana.
Anem de caps vers una despersonalització de les relacions humanes. Cada vegada més, tot és més virtual i està dirigit pel «ciberleviatà» universal i totalitari. Aquesta mena de nou feixisme tecnològic, només beneficia a unes oligarquies tecnocapitalistes-utòpiques. Lassalle malgrat el seu pessimisme crític, en els darrers capítols del llibre, reivindica les idees de Locke, Spinoza i Kant tot defensant que una nova il·lustració humana és possible, sempre que les ciències tecnològiques es desenvolupin al servei de tots els homes i sense excloure a cap país.
