L’escriptor i emprenedor nord-americà Michael Levine va afirmar en una ocasió que el fet de tenir fills no ens converteix automàticament en pares, d’igual manera que als propietaris d’un piano, no se’ls pot considerar sempre pianistes. Poques frases cèlebres com aquesta semblen tan adequades per referir-se a la situació actual del periodisme i els mitjans de comunicació. Tot i cobrar un sou fix d’una empresa periodística o d’una companyia anàloga, nombrosos informadors no exerceixen la professió amb el rigor i l’honradesa que se’ls hauria de suposar. Davant d’una falta tan greu com aquesta, la reacció d’afectats i públic sol bascular entre l’estupor i la indiferència. Malauradament, l’audiència s’acaba acostumant a (gairebé) tot, i la mediocritat periodística no anava a ser-ne l’excepció. A més, l’oferta d’evasió és ara amplíssima, raó per la qual el nombre d’alternatives creix minut a minut: als serveis de missatgeria instantània, les xarxes socials, les plataformes d’streaming, els videojocs… En realitat, una altra ocurrència de Levine i l’apatia que regna en algunes redaccions, estudis i platós permetria entendre per què aquests pseudoperiodistes han pogut arribar a la posició que ostenten avui. De fet, l’autor estatunidenc ja va assenyalar que els triomfadors tenen molta sort, i si algú no hi està d’acord, que ho pregunti a un fracassat.
