Dissabte passat es clausurava el 12è Congrés Confederal de CCOO. Unai Sordo era reelegit secretari general amb el 93,7% dels vots dels delegats. Del 18 al 20 de maig d’enguany es va celebrar el 43è Congrés Confederal de la UGT. Pepe Álvarez va ser reelegit amb el 85,83% dels vots, després d’haver aconseguit un suport del 99,87% a la gestió del seu mandat que va començar el 12 de març de 2016.
Tanta unanimitat s’assembla a les eleccions a la búlgara, expressió encunyada a major glòria de Todor Zhivkov, secretari general del Partit Comunista Búlgar durant 35 anys (1954-1989), que va ser elegit sempre per una majoria aclaparadora.
De fet, la predisposició per romandre en el càrrec es repeteix en determinats partits polítics, organitzacions patronals i, fins i tot, en juntes de propietaris.
Ara bé, CCOO i UGT van néixer per defensar els interessos econòmics i socials dels treballadors i en les eleccions sindicals obtenen el suport majoritari a nivell nacional d’un 35,43% i un 32% dels delegats respectivament, segons xifres de 2019.
Per tant, la representativitat aconseguida els hauria d’obligar en la seva actuació a ser fidels als principis del sindicalisme de classe.
Així, a l’estatut de les Comissions Obreres de Catalunya s’assenyala «el caràcter de classe i sociopolític (que) pressuposa el seu caràcter internacionalista, solidari amb les persones que lluiten per les llibertats sindicals i polítiques a qualsevol punt del món, contra l’explotació capitalista i tot tipus d’opressió, tant individual com col·lectiva».
Per la seva banda, la UGT de Catalunya es defineix com «un sindicat de classe, d’orientació socialista, plural, autònom i nacional, que conforma l’esquerra social (...) i que utilitza la concertació social des del principi de la lluita de classes com a mètode d’avenç per millorar les condicions de treball i de vida dels treballadors i les treballadores».
Però les bones intencions se les emporta el vent quan una burocràcia sindical enquistada en la cúpula del òrgans de decisió arriba a acords amb el govern i la patronal que sovint traeixen les legítimes reivindicacions dels treballadors.
A Catalunya, a més, s’han dedicat a fer d’acòlits de l’independentisme amb resolucions sobre un suposat «conflicte polític» i a favor dels independentistes empresonats, en base a la coartada que «la defensa dels drets socials i nacionals és indestriable».
Doncs bé, la historia ensenya que anar de bracet amb el nacionalisme és incompatible amb «lluitar per la completa igualtat de qui viu i treballa a Catalunya, refusar qualsevol tipus de discriminació per raons d’origen geogràfic o lingüístic i reafirmar la plena solidaritat del poble de Catalunya amb els altres pobles d’Espanya».
