Soc un home que he acompanyat a ben enterrar a moltes persones al cementiri municipal. No per gust sinó per obligació familiar. Com que els pares regentaven una botiga de roba, els clients es morien i jo, que era un nen, em semblava que se’n morien molts, perquè no parava d’anar a les exèquies. La família atrafegada i sempre el sepeli se celebrava en horari laboral, per això em tocava anar-hi a mi. «Has d’anar a l’església que ha mort en Pep de Can Pol; li fèiem els pantalons de vellut i de blau, fes que et vegi tothom perquè han de saber que ens hem sumat a la tristesa i no volem perdre la família com a clients».
Si era en temps escolar, no m’importava assistir a la missa en honor del defallit, cerimònia que servia per ajudar-lo a entrar en el regne del cel, no obstant si era en temps de vacances, em molestava molt perquè el difunt no el coneixia i preferia jugar al carrer amb els amics.
Algun cop em saltava l’enterrament amb tanta mala sort que sempre algú ho comunicava als pares, que em castigaven i m’advertien que no ho tornés a fer perquè perjudicava la botiga i era un deure de bon cristià acompanyar al finat a la sepultura, a l’última morada segons assegurava el rector, que tenia també la barra de proclamar: «ara gaudirà del merescut descans etern», com si morir fos una tria voluntària de vacances sense pagar, cert que solemnitzava que la vida és una vall de llàgrimes i hem vingut a patir.
Mossèn Josep sempre feia la mateixa oratòria fúnebre i me l’havia après de memòria; alguna vegada a l’hora de dinar intentava recitar-la perquè els pares comprovessin que estava atent al sermó, mentre al pare se li escapava el riure per sota el nas m’escridassava i de poc que no rebia un clatellot. La mare em renyava: «No es pot fer broma amb les coses sagrades i a Déu se li ha de tenir por perquè té un bastó que pica i no fa remor».
Només vaig plorar una vegada. Una noia molt estimada per tothom, la filla d’en Cornet, negociant de fusta, ella mentre adornava un cotxe per celebrar la festa de Sant Cristòfol, un camió accelerat va donar un cop un vehicle i ella va morir aixafada. Crec que fou l’enterrament més sentit s’ha celebrat en el meu poble.
El cementiri estava a uns cinc quilòmetres de distància del poble i s’hi anava per una carretera de pujada sense arbres; si el finat havia mort a l’estiu, aquest trajecte era un calvari dolorós, en el que tothom acabava suant la gota grossa rere el carro dels morts. A la sortida del poble s’acomiadava el dol: el rector dalt d’un marge amb un veí del traspassat resaven el parenostre i s’anunciava que el dol s’havia acabat. El primer a marxar era el rector i l’escolanet, que quan passava pel meu costat em clavava una coça i el rector li ventava un bolet al clatell.
El veí es dirigia al seguici i, malgrat que se sabia de memòria el discurs laudatori, acostumava a embussar-se per falta de pràctica, a algú se li escapava el riure i era reprovat per la resta. Com que molts dels morts eren de persones que vivien a pagès, l’orador acabava dient que la família estava agraïda i que tothom podia anar a can Sitra o cal Mai-tanquis que els servirien moscatell i melindros per sucar-hi.
Com que no s’anava en processó els acompanyants s’agrupaven, jo que era l’únic xic em dedicava a escoltar els comentaris de la gent mai sobre la brevetat o el sentit de la vida, sinó sobre el bestiar, la feina, el temps, els conreus o les brames que corrien pel poble. Sempre alguns homes explicaven acudits macabres que suscitaven fortes rialles. En una cerimònia funerària no es podia permetre i les dones els criticaven per irrespectuosos, mentre elles parlotejaven sobre la vida del que anava en el taüt.
Quan en el meu poble es va morir en Barca, l’enterramorts, una bona persona a pesar que ens portés a la sepultura, un galifardeu, en Mingo, enamorat de l’Ava Gardner, es presentà a l’ajuntament per ocupar la plaça i exigí feina fixa. El secretari li contestà que no podíem anar morint persones cada dia i la feina s’havia de fer quan sortia, mai abans, sempre després. La facècia va córrer a l’acte pels cafès, barberies i perruqueries.
En concretes ocasions alguna dona del seguici exclamava: «que Déu el tingui en sa glòria!», i una altra responia «ni Déu ni sant Pere el voldran; era un mal bitxo, i els familiars plorant, colla de farsants!, no recordeu que li va fer a la Maria quan enviudà; fins diuen que era un marieta i el veieren muntant un noi foraster, que la terra el podreixi».
La més cruel crítica escoltada fou contra la dona d’un propietari; una masovera digué a les companyes: «Us heu adonat que ningú n’ha parlat bé d’ella i això quan es mor una persona sempre es treu a relluir alguna bondat?». Per aquelles dones portar-la a la tomba era una festa i molts retrets derivaven de la guerra civil i la repressió que la senyora exercí contra els republicans i els seus familiars.
Vaig aprendre que hi ha morts dolces i morts violentes, la mort dolça s’aplicava al que havia anat a dormir i pobret no havia despertat, una mort breu i silenciosa, per contrast les altres eren malalties llargues i pesades i en algun cas la defunció fou una alliberació. Em vaig adonar que havia anat a dos o tres funerals d’ancians ofegats a la bassa, com que el pare era jutge li vaig preguntar: «no se sabrà mai què va passar».
Li he manllevat a la Lina Mira, autora de Cròniques del Pensament, la magnífica i graciosa frase: «Quan me’n vagi, si no voleu venir al meu enterrament, tranquils que no he d’estar a l’aguait».
