La Vida m’ha demostrat l’encert d’en Josep Pla quan va distingir entre amics, coneguts i saludats. Allò que succeïa a casa quan jo estava pres en el Congrés dels Diputats per en Tejero, ens va oferir la diferència. En Marià Busquets ha estat en la meva molt curta llista d’amics.

El vaig conèixer quan la convocatòria de les primeres eleccions generals democràtiques, les del 15 de juny de 1977, amb motiu de les quals vaig apercebre els companys militants de Convergència Democràtica de Catalunya a les nostres contrades. Vull dir aquells que ho foren abans que el partit fos legalitzat o bé just després. Entre ells, en Marià Busquets, fundador. El nostre domicili social es trobada llavors a la Rambla de la Llibertat.

Amb el temps, fos perquè vaig assumir responsabilitats dins el partit –aleshores, no em dèiem càrrecs, que ostentació és– o fos perquè vaig assumir la representació parlamentària a les Corts Generals per CiU en el nostre districte electoral, allò del «saludat» passà a ser «conegut». Més endavant, quan vaig ser elegit president de la Federació de Girona, en Marià i un servidor vam compatir «despatx» a la seu que tinguérem a on és avui emplaçament d’aquest diari; és a dir, una modesta sala de juntes atès que no hi havia despatx ni pel president de l’Agrupació Comarcal del Gironès, ell, ni tampoc pel president de la Federació, un servidor. Vàrem connectar. Diria que a fons. I a partir d’aquí amics fórem fins el seu decés. I vàrem superar el llistó planià: Esdevinguérem confidents. Tant que durant aquells temps i així any darrera any ens trobàvem periòdicament al Pati Verd de l’hotel Carlemany de Girona.

El proppassat dia 9, dissabte, vàrem retrobar-nos després de gairebé un any llarg dominat per les circumstàncies. Vaig anar a recollir-lo a casa seva i ens arribarem a Pals per dinar a la casa del comú amic Jordi Xuclà. Malgrat l’ensopegada tinguda a Vitòria quan l’estiu de 2020, el vaig trobar com sempre, amè, divertit, foteta, incrèdul...però amic dels amics i distant dels «innombrables» com en deia d’alguns. Aquest reencontre li va alegrar i ens va alegrar el dia, el passat de domini impossible i el futur (amb un «ho tornarem a fer», per suposat, que era ben nostre fins que uns tercers no convidats ens ho varen pispar). Coneguérem a Marta Pascal, la lideresa del PNC, formada en les Joventuts de CDC, i ens va semblar una dona de dalt a baix amb el cap molt clar. «Amb dues carreres i camí del doctorat», no deixava de dir-me quan retornarem a Girona. A l’endemà en trucava a trenc d’alba, doncs era un gran matiner i sabia que jo en aquelles hores li feia companyia ni que fos a distància, per agrair-me el dinar -mèrit de la Marta- i la trobada, i llençar-me novament el seu crit de guerra a l’acomiadar-se: «Moral de victòria!».

Hem perdut, molts, un amic que sabia conciliar posicions discordants i ser bon amic dels seus amics. Ell em va honorar amb la seva amistat i, en bell mig del trastorn que m’ha causat la seva mort sobtada i d’altres assumptes, avui només puc dir-li moltes gràcies per tot, estimat Marià. Et trobaré a faltar, i molt més del que t’imagines. I per sempre més, amb moral de victòria!