L’avortament, com l’eutanàsia, generen debats més semblants als que sovintegen en una taverna que els que unes ments teològiques o filosòfiques podrien tenir en un cenacle parlant sobre el sentit de l’existència. La paradoxa posa en evidència que el cervell només compta amb una única funció per gestionar la frustració de veure’s contradir en les seves veritats. En la discussió sobre l’avortament hi ha qui està convençut que cada vegada que hi ha un naixement, una mà angelical obre una llibreta amb ribets platejats i posa una creu davant el nom del nouvingut. Un servidor, i no sé quants més, pensa que el desig de vida és tan gran en la naturalesa que s’entrega a la seva tasca reproductora sense aturador. Ens hauríem integrat a la comunitat del vius més per atzar que per necessitat, sense que el nostre nom hagi estat escrit prèviament en cap llibreta. El debat gira entorn l’essència mateixa de la vida entre els que creuen que el festeig d’un espermatozou i un òvul –el minut zero d’un nou ésser– ha estat tutelat per la providència i els convençuts que la vida de cada ésser en particular i la de tots en general és una anècdota irrellevant enmig del silenci mineral de l’univers.
Segons Richard Dawkins, científic i flagell de feligresos, les persones que podrien haver nascut, però per circumstàncies adverses als seus interessos perderen l’oportunitat, són tant o més nombroses que els grans de sorra del desert del Sàhara. Quants Beethovens, Newtons o Messis s’han malaguanyat! Els qui els preocupa l’ètica o la moral de l’avortament miren de determinar en quin moment es pot parlar de vida. En el moment de la fecundació ens trobem davant una vida, una vida en potència encara que no autònoma. Per aquest motiu el catolicisme detesta la píndola anticonceptiva per facilitar que la mòrula –la primera divisió de l’òvul fecundat– es desprengui de la paret de la matriu. Si es treu punta a l’argument s’ha de considerar el preservatiu com una peça d’artilleria en impedir que un esbart d’espermatozous competeixin per un òvul. El mateix mètode Ogino-Knauss en obrir un breu parèntesi d’abstinència carnal en els dies suposadament fecunds –quantes criatures es podrien dir Ogino!– també impedeix la fecundació de l’òvul. Per no parlar de les incomptables vides que s’hauran perdut per culpa del celibat o de la pràctica de l’onanisme. Confio que la caricatura que dibuixo en descabdellar l’argument no impedeixi entendre que l’existència d’aquella llibreta platejada és més imaginativa que real.
Demanar amb vehemència el dret a l’avortament ens col·loca en una posició més que delicada, perplexa. Tècnicament se’n diu dissonància cognitiva. Quants de nosaltres no existiríem si les nostres mares s’haguessin deixat convèncer per l’entusiasme amb que algunes dones reivindiquen o han reivindicat el dret lliure a l’avortament. Més que presentar-se com a sufragista del dret a l’avortament, s’hauria de ser sufragista de la llibertat de consciència de la dona per decidir si vol interrompre o no el seu embaràs. Si bé el titular pot ser el mateix, la lletra menuda no es llegeix exactament igual. Sí, és el que penso, que la dona pugui decidir. Però hi continuo donant voltes perquè el pensament no m’acaba de fer el pes. A cada cantonada ens topem amb petits o grans problemes irresolubles que ni la ciència ni l’humanisme ens podran donar un cop de mà i que els haurem de resoldre tan bé con sapiguem i puguem.
