El concepte de paisatge ha variat al llarg dels segles i actualment es força complex degut a que es configura de manera diferent en funció dels valors i interessos de les persones. En qualsevol cas, totes les accepcions del terme «paisatge» impliquen l’existència d’un observador (la persona que ho visualitza i valora) i d’un espai que s’observa (un territori). No cal dir que les persones tenim maneres diferents d’observar, per tant no tothom percep ni valora el paisatge de la mateixa manera.

Des de l’any 2000 existeix l’ELC, European Landscape Convention = Conveni Europeu del Paisatge (CEP) o Convenció de Florència. El document fundacional va entrar en vigor l’1 de març de 2004 i actualment està signat i ratificat per una majoria dels països membres del Consell d’Europa. Espanya el va ratificar l’any 2008 i va entrar en vigor el mateix any.

El propòsit d’aquest conveni és establir un marc per a la protecció, gestió i planificació dels paisatges europeus, essent l’objectiu últim conservar i millorar la seva qualitat. Aquest conveni intenta implicar al públic, les institucions, autoritats i agents locals, regionals, nacionals i internacionals en el procés de protecció del paisatge. El Conveni reconeix totes les formes dels paisatges: naturals, rurals, urbans, periurbans, i tant els que són emblemàtics com els ordinaris i fins i tot els deteriorats. El paisatge es defineix en l’article 1 com: «Arreu del territori, tal com el percep la població, independentment de quin sigui el resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i / o humans» (transcripció personal meva).

Tradicionalment, en l’estudi del paisatge s’han establert tres elements que el componen: abiòtics (elements no vius), biòtics (resultat de l’activitat dels éssers vius) i antròpics (resultat de l’activitat humana). Quantificar aquests elements i les diferents combinacions que poden donar-se determina les peculiaritats de cada paisatge en particular.

En el Conveni de Florència també es diu: «La societat al contemplar un paisatge, li assigna un valor positiu o negatiu segons la percepció que aquest li proporcioni (bonic, agradable, etc.), però amb major dificultat serà capaç de reconèixer-li un significat històric relacionat amb el seu dilatat procés de configuració. Cal, per tant, sensibilitzar la societat i instruir sobre el valor del paisatge com a element cultural patrimonial. Això requereix conèixer aquests paisatges (llur gènesi, interrelació entre infraestructures, etc.). Aquest procés, al seu torn, facilitarà la protecció real del paisatge com a element ambiental, però també social, cultural i patrimonial més enllà d’un mer empara legal» (transcripció personal meva).

El paisatge que actualment tenim és el resultat d’un procés al llarg dels segles. Per tant, la seva pèrdua és difícilment recuperable en un interval de temps de dècades. En el cas dels incendis forestals, és obvi el canvi brutal del paisatge, més enllà o més ençà de com el bosc es recupera al llarg del temps. La pregunta és ¿podran els nostres ulls tornar a gaudir del que s’ha perdut en hores o dies? Un altre tema en debat avui dia és si el paisatge admet mesures reparadores o compensatòries. És obvi que després de fer desaparèixer una pineda per construir edificis, el valor de plantar més o menys a prop un nombre equivalent de pins joves no té el mateix valor ni paisatgístic ni ecològic. El paisatge forma part dels anomenats «serveis ecosistèmics», és a dir, tot aquell conjunt de beneficis que la natura aporta a la societat: econòmics, salut i benestar, immaterials, culturals, educatius i turístics.

És crucial entendre que el paisatge i la Natura en general són font i reserva de nous productes medicinals i que per exemple passejar pels boscos té efectes positius sobre la salut. Els paisatges que ens han envoltat des de que naixem, encunyen els nostres valors estètics i la nostre identitat. El paisatge genera paraules i sentiments i està profundament arrelat a la literatura i la poesia. Quan el paisatge únic de la Costa Brava es destrueix per la fal·lera d’urbanitzar terrenys encara verges, la nostra llengua i la nostra identitat també queden amputades. Avui més que mai, necessitem els valors estètics, ètics i socials que ens aporta el paisatge: son insubstituïbles per estructures artificials. Tots aquests productes i serveis constitueixen uns actius econòmics o capital natural que poden consumir-se i desaparèixer si continuem les pràctiques no sostenibles.

Tenim les eines per protegir el paisatge: Posem-nos-hi!