Avui a les dotze a l’Auditori una vegada més actuarà La Principal de La Bisbal fent viu i renovant un compromís que té algunes dècades de vigència. Des de l’inici una de les peces de referència ha estat i serà la sardana (un bolero, deia el mestre Josep Viader) Girona m’enamora,de Ricard Viladesau i Caner. També avui i també al mateix auditori tornarà a ressonar cantada pel grup Terra Endins la mateixa sardana en el marc de la tradicional cantada d’havaneres del dia de Sant Narcís que amb el peu forçat encara de la programació en temps de pandèmia emigra des de les escales de la Catedral cap a la Devesa.
Quan comenci el concert de cobla ressonaran encara a la nau de Sant Feliu de Girona els darrers càntics de l’ofici solemne de festa major: «Defenseu-nos nit i dia, Narcís màrtir del Senyor» i els oficiants amb el Sr Bisbe presidint, seguits per les autoritats i els fidels desfilaran enmig de les darreres voluptuoses volutes de l’encens cap a la capella de Sant Narcís. La planta singular d’aquesta capella, la riquesa dels materials, les formes d’una arquitectura enlluernadora, més romana que gironina, adquireixen aquesta diada un valor i un simbolisme especials. Es trenca el silenci reverencial i l’aglomeració de fidels omple tots els espais en una desfilada popular i tradicional. Ara aquesta celebració i des de fa una colla d’anys es fa sense tota la parafernàlia protocol·lària i encarcarada de les celebracions del nacionalcatolicisme i després del pregó d’ahir és ben bé com un pòrtic de la festa major de la ciutat.
Aquest any l’Ajuntament ha incorporat en la programació de Fires el llibre de Salvador Garcia Arbós, Menjars de Fires, amb una delicada fotografia de portada amb el menjador de la casa Masó, i un contingut atractiu de fotografies, receptes i anàlisi de les tradicions de Fires. Aquest llibre és com un panellet de pinyons; es menja bé i es digereix millor i ens acosta a la cuina de tardor sense sostreure’s al fet inevitable: no hi ha un menjar típic de Fires. No passa com en els àpats del dia de Festa Major de moltes poblacions on després de l’ofici i de les sardanes i el vermut a les cases es feia festa grossa i assenyalada amb un guisat especial. A Girona les Fires no són ben bé una festa major; són unes Fires, duren una setmana i tradicionalment havien esdevingut com un gran mercat obert com els de cada setmana, més intensos i més concentrats en els dies de la Fira, quan els visitants feien bona la dita «per Tots Sants a Girona» i acudien a comprar o vendre i a entaular-se a fondes, cases de menjar i restaurants a fer un bon àpat. De fet quin seria ara, el 2021, el dinar de festa major de Girona?, el del dia de Sant Narcís? O el del dia de Tots Sants? El del primer diumenge de Fires? O el del segon diumenge de Fires? O tots i cadascun? Vet aquí la clau del llibre del periodista Garcia-Arbós que ens aproxima a aquesta realitat plural i diversa.
Tornem a la sardana de Ricard Viladesau. Des del mateix dia de la seva estrena al Teatre Municipal de Girona la tonada i sobretot la tornada, ressonaven pels passadissos del teatre i entre els grups que es formaven al vestíbul i a la plaça del Vi, expressant l’encert d’una música feta per tocar i per cantar que entrava i entra molt bé i que es deixa repetir sense parar.
Han arribat les Fires després de dos anys sense. Hem tornat a una normalitat agafada amb fils, però normalitat. La ciutat ha reprès el seu pols i ens dona noves alegries cada dia. Les botigues que havien tancat i que havien marcat amb un signe de desolació el centre històric i els barris reprenen la seva activitat. La Rambla, si ens agafem a un carrer simbòlic, mai més no tornarà a ser el nucli dur del comerç de tota la vida; les velles botigues tradicionals i fins i tot els bars han tancat i han canviat de mans i de format però cada dia obren més persianes i cada dia fa menys la impressió de fa uns mesos. Tant de bo la lliçó dels mesos llargs de confinament i dels seus efectes ens ajudi a reprendre la normalitat sabent que hi ha coses que ja no tornaran i que algunes és millor que ja no tornin mai més. Vull dir que l’efecte desestressant del confinament ens ha fet a tots una cura d’humilitat i de realisme que no hauríem de perdre mai de vista.
Avui que de fet comencen les Fires podem dir ben bé amb sentit optimista que Girona ens enamora més que mai. Sense cap cofoisme impostat ni cap ridícul provincianisme. Simplement amb orgull gironí que pregonen el GEiEG, pregoner i club centenari, i el Girona FC, l’UniGirona i el CB Girona com a alguns dels clubs més representatius de la ciutat. Amb tots els altres que per capil.laritat s’extenen pel teixit d’instal.lacions a tots els barris. I amb la cultura que té a la ciutat un paper central per Fires i tot l’any tot i que ja n’hem parlat en d’altres ocasions sobretot referint-nos a Temporada Alta. Si bé no podem passar per alt l’exposició del Museu d’Art dedicada a Cels Lagar i Hortense Bégué que connecten molt bé amb els anys creatius del primer terç del segle XX, ara ja fa més de cent anys.
Són Fires i bones Fires. Només un punt d’inquietud, Girona m’enamora, però voleu dir que en plena ressaca de la pandèmia i en plena crisi energètica s’ha d’apujar l’IBI un 8%? No sé si l’Ajuntament ha calibrat prou bé aquest impacte o si simplement vol tirar aigua al vi d’unes fires pletòriques. I ja m’estaria bé si el programa d’inversions fos per tirar coets, però no. No hi ha més coets que els dels Focs que ens diran que les Fires ja s’han acabat. Bones Fires a tothom.
