Cap a les set de la tarda he recordat que fa dies que no rego les plantes, i he sortit al balcó per fer-ho. M’he aturat un moment a mirar el cel: el sol ja havia baixat, l’horitzó era més rosa que vermell, i hi lluïa una estrella solitària. I, de sobte, m’ha arribat: intensa, clara, fulgurant i inconfusible. Com una descàrrega elèctrica. L’olor de Fires. Una aroma dolça, barreja d’ametlles garrapinyades, de castanyes, de cotó de sucre i de poma caramel·litzada.
No sé si us passa, a vosaltres, però jo no tinc realment sensació que han arribat Fires fins que no sento aquesta olor. Posaria la mà al foc que sabeu perfectament de què us parlo. És aquesta olor que de sobte us embolcalla i us trasllada en el temps, us porta a quan éreu petits i miràveu amb els ulls com plats els llums de les atraccions de la Devesa: els cavallitus, la nòria, el látigo, el Tren de la Bruixa, el laberinto, la muntanya russa. Als crits dels firaires de les tómboles (me temo que hi ha una generació marcada per la cantarella del «otra Chochona, siempre toca la Chochona, se lleva una Chochona»), autèntics cants de sirenes per a la mainada, que ens hauríem pogut passar hores, completament hipnotitzats, mirant com anaven sortint números i com s’anaven lliurant premis. A l’instant previ a llençar la primera bola de la nostra primera cursa de camells, o de prémer el gallet per primer cop al tiro. Al moment de decidir si volíeu tornar a casa amb una poma de caramel, un tros de coco, un cotó de sucre o un globus. Al dia de Sant Narcís, quan anàvem ben mudats a Sant Fèlix a veure el patró de la ciutat, a fer un petó a les seves relíquies i a recollir el cotó fluix que ens donaven en un sobret de paper a canvi d’una moneda, i que deien que curava el mal d’orella. Al moment d’estrenar l’abric que portaríem tot l’hivern, i que sempre picava, o a l’obligada visita al certamen, on acabaves fascinat per les demostracions de productes que no havíem vist mai: robots de cuina que picaven, trituraven i amassaven, líquids que eliminaven la brutícia més incrustada en un pim pam, la Fantástica Piedra Blanca o la fregona que estalviava haver d’escombrar abans.
És un aroma que t’arrossega fins a la primera nit que vas anar amb els teus amics, sense els pares, a barraques; al primer concert a la Copa, quan encara feia fred i compràvem castanyes per escalfar-nos les mans i acabàvem arrecerant-nos de la pluja sota les vies. A aquell primer entrepà llardós acompanyat de la primera (però no última) mala cervesa en got de plàstic –sense gas, sense escuma, però deliciosa en el record–, i que segurament va desembocar en la primera borratxera considerable. Al mantra «si ens perdem, quedem cada mitja hora al fanal».
Després de dos octubres atípics, d’aquest llarguíssim parèntesi, avui he tornat a sentir aquesta olor i m’he tornat a il·lusionar com quan era una nena. Sí, ara ja sí: ja som Fires!
