Espanya es defineix a la Constitució aprovada per tots com un estat autonòmic format per nacionalitats i regions i avui tenim consolidades 17 CCAA amb els seus parlaments. Espanya és un estat que s’assembla més a l’estat federal alemany que a l’estat centralista francès, el poder polític està repartit entre l’estat, les CCAA i els ajuntaments. El problema és com es distribueix aquest poder, quina responsabilitat té cadascun i quins mecanismes s’han de fer servir per fer funcionar tot l’engranatge que això suposa.
Fins avui les CCAA han actuat seguint la regla del greuge comparatiu. Si parlem de pressupostos, Catalunya va utilitzar l’eslògan «Espanya ens roba», ara Madrid diu «Catalunya ens roba» perquè la inversió a Madrid pel 2022 és més baixa que la de Catalunya, Girona també es queixava l’altre dia que tenia la inversió més baixa per habitant de tot l’estat, etc... El greuge també va ser el motiu de que Andalusia i altres CCAA demanessin les mateixes competències que Catalunya. Tothom es queixa però ningú planteja de quina forma o quins instruments fan falta perquè es canviï el greuge per col·laboració, baralles de curta mirada per lleialtat.
Faig dos incisos. El primer fa referència als municipis. Des del meu punt de vista són els grans perjudicats de l’actual estat de les coses. La queixa de les CCAA ha portat a que aquestes tinguin pressupostos creixents mentre minven els dels ajuntaments. Que lluny estem del 50-25-25 (estat, CCAA, Ajuntaments) que es plantejava com a fita a la transició!! Les CCAA tenen molt més del 25 i els ajuntaments molt menys mentre l’estat està prop del 50. El segon és com es computen les inversions. El passat dissabte en un magnífic article Josep Vicens Boira, catedràtic de geografia humana a la Universitat de València, parlant del Corredor Mediterrani, deia que aquesta infraestructura repercutiria en el desenvolupament de les CCAA afectades però també a tot l’estat. Deia, per exemple, que tenir una infraestructura ferroviària lligada als ports mediterranis podria ser bàsic pel gas que necessitem i pel comerç amb els països del nord d’Àfrica, etc. Qui decideix si això es estratègic i a quina CCAA es computa la inversió que cal per fer-la realitat? Tanco el segon incís.
Intento seguir la política europea i no veig que a Alemanya, on els landers tenen unes atribucions semblants als de les CCAA, la queixa sigui la forma de relació entre els governs dels landers. Potser fora bo mirar com ho fan, si funciona potser és un model a imitar. Allà tenen una estructura federal i la Constitució espanyola es va quedar a mitges tintes. Sense entrar en tecnicismes que no conec, a Espanya ens faltes dues coses que sí té Alemanya: (1) un llistat clar de competències dels landers, compartides i de l’estat i (2) una segona cambra els membres de la qual representen els landers i té iniciativa legislativa pels temes que els afecten.
A Espanya per avançar en el sentit federal ens faria falta clarificar competències i transformar el Senat en un òrgan de representació territorial. Si la reforma del Senat té uns objectius bastant clars (l’exemple alemany podria ser una bona guia), la clarificació de competències és més complicada. No caldria que tothom tingués les mateixes competències com, de fet, ja passa. Hi ha competències, com les referents a la llengua (cultura) pròpia o les forals, que sols afecten a certes CCAA. Afegeixo que a l’hora de determinar les competències de cada nivell els criteris bàsics haurien de ser els d’eficiència i subsidiarietat: de quina manera es poden resoldre millor els problemes dels ciutadans? Tot això acompanyat d’un canvi de cultura política (passar del greuge a la col·laboració lleial) conformen la base de la reforma federal que necessita Espanya.
La crispació que està instal·lada en la política actual fa difícil pensar en una reforma de la constitució com la que proposem. Només socialistes i Comuns i potser alguns dels grups més petits (com Més país o Terol existeix) li donarien suport en el moment actual. Vox defensa eliminar les CCAA per retornar a l’Espanya dictatorial franquista, és el que s’allunya més del model federal. El PP després del somriure complaent de Casado a les paraules d’Aznar «Espanya no és ni un estat plurinacional ni un estat multi-nivell ni la mare que el va parir», va deixar clar que tampoc és molt partidari del federalisme (encara que García-Margallo el defensa). Per últim els partits nacionalistes i independentistes, des del bascos, PNB i Bildu, o el BNG fins als catalans, ERC i Junts, s’han mostrat sempre contraris a l’avenç federal. Alguns defensen el federalisme a Europa però a Espanya es mostren reticents. El seu objectiu el va definir Aitor Esteban, diputat del PNB, quan va dir en una taula rodona que l’objectiu del PNB era aconseguir que l’estat tingués la mínima presència a Euzkadi.
A Catalunya molts diuen que el problema és que les esquerres espanyoles, sobretot els socialistes, no tenen voluntat real d’avançar en el federalisme. Jo, en canvi, penso que són els nacionalistes i independentistes donant-se la mà amb la dreta els que no volen un avenç cap a un estat federal. L’exemple més clar és la falta de participació dels governs catalans als òrgans de coordinació territorial sigui a les reunions de presidents o a les sectorials. Aquestes setmanes hem vist com Aragonès es nega a participar en les reunions per reformar el sistema de finançament com li han demanat Armengol i Ximo Puig, inclús s’ha negat a participar en la reunió d’empresaris de les comunitats catalana, valenciana, mallorquina i aragonesa que s’acaba de celebrar a Saragossa en la que han participat Armengol, Puig i Lamban. Els temps, els problemes globals, demanen més federalisme a tots nivells i fent-lo possible a Espanya estaríem treballant en la bona direcció.
