El poder coercitiu és una de les notes de l’estat modern. En tot estat democràtic i de dret, cas del nostre, la seva legitimitat sorgeix de la llei i obliga tant als que exerceixen responsabilitats públiques, electes o no, com aquells que l’usen en benefici de l’interès general, com és, ara i aquí, l’ordre públic. Qui no estigui d’acord amb el que acabo d’escriure amb més o menys encert o és un no-demòcrata o és un atabalat. Entre aquests últims s’hi troba el vicari –exquisidament ben remunerat de per vida– anomenat Quim Torra, que viu d’okupa conventual al palau Solterra de Girona. No podia ser menys tractant-se d’un improvisat ex-president de la nostra cada vegada més costosa Generalitat de Catalunya per designi del quasi diví marquès de Warteloo, abans «el noi de la pastisseria Puigdemont» de la ciutat nadiua del batlle Porcioles que, posats a dir, tenia un cervell amb més contingut que el cagat que se’n va anar a Brussel·les. A Flandes, on han tractat i denegat la petició judicial d’extradició, encara se’n recorden dels tercios i així li va al jutge Llanera.

Cito en Torra, fill adoptiu de Santa Coloma de Farners i gran cuiner del seu actual govern municipal, per allò manat als CDRs –«apreteu, apreteu!»– que en un vulgar inconscient el va convertir atès que, reconeixent-los i donant-los llum verda, perdé autoritat mentre Barcelona s’incendiava amb l’excusa... la que fos, que tant li fot a aquesta mena de gent. Tant que va desautoritzar al seu conseller d’Interior, en Buch, però sense cessar-lo, doncs no obtingué el nihil obstat del seu amo. D’aquell i de molts altres paternalismes governamentals han sorgit fenòmens com ara els botellons, llençar pedres, oli roent i mobiliari urbà als policies locals i als mossos d’esquadra, quan exercien de delegats de l’autoritat, i un llarg etcètera que en escac i gairebé mat han posat a les forces d’ordre d’aquest fenomenològic país anomenat Catalunya.

El fets d’octubre de l’any 2017 varen conformar una revolució frustrada, mai vista des de la Segona República, per la qual cosa els independentistes haurien d’esmerçar-se per recuperar la qualitat democràtica que tenen les societats madures. Tanmateix, per com els han celebrat aquesta setmana, el missatge és que no van en aquest sentit. Preval la desautorització de tothom que no siguin ells i domina l’abandonament de l’autoritat. Tenim mala peça al teler quan l’autoritat és qüestionada per la mateixa autoritat. Vegi’s el comportament de perdonavides i venjatiu d’en Costa quan el detenen per no acatar l’ordre dictada per la magistrada del TSJC de presentar-se davant d’ella i vegi’s igualment la cobertura que li dona el president Aragonès qualificant l’acció de la justícia de «repressiva». Van curts de gambals.

No sembla que aquest objectiu de recuperar la qualitat democràtica per a Catalunya es trobi a la tripleta ERC-JxCat-CUP. El resistencialisme a la veritat és altíssim en la coalició de govern. Ho posa de manifest, entre d’altres, el debat parlamentari sobre els Mossos, la manifestació de les policies locals i dels Mossos a Barcelona i la tossuderia estúpida dels «cuperos», a la fi uns «señoritos», en desfer l’actual model policial i principalment en desarmar al cos. Sobre això, pel que se’m va dir, va tractar una conferència del cap de la Policia Muntada del Canadà donada als Mossos. Va vessar-hi una frase clamorosa: «Si amb qui t’enfrontes té una navalla, tu has de disposar d’una pistola. Aquesta és la proporcionalitat». Com que estem en un país anomenat «can pixa», això no s’accepta ni en el si del govern, i així alimentem el vots cap a les opcions d’extrema dreta que s’enforteixen com opcions de «llei i ordre».

L’ordre és essencial, vital per a les llibertats. I si ERC fos un partit seriós i de govern no hauria pactat mai amb la CUP, els amics dels aldarulls i monomaníacs respecte del cos de Mossos d’Esquadra. Els auto-denominats «antisistema» però que viuen del sistema, ara volen una oficina al marge de la conselleria que dirigeix l’antic socialista passat a independentista –un viatge espectacular, Elena!– amb l’objectiu d’expedientar als agents de l’autoritat que exerceixen com a tals d’acord amb la llei. No els hi ha dit que no. Bogeria col·lectiva que ens persegueix com a una maledicció.