Fa unes setmanes parlàvem del greu desordre mundial degut a una aportació financera excessiva per sortir de la pandèmia: els responsables financers dels grans països van voler catapultar les seves economies per sortir de l’aturada de la pandèmia. Els que fa anys que treballem i observem, sabem que en el món de l’economia, com en molts altres, no es poden fer moviments massa bruscos, cal anar suaument i de forma progressiva. Actuar de forma sobtada és, de fet, la forma d’actuar de Xina, que mai fa res de forma progressiva, contaminant amb la seva manera de fer a tot el món. Però aquesta vegada se li ha sumat Estats Units i, més moderadament, Europa. El resultat ha estat un impuls del consum en pocs mesos que l’economia mundial no ha sabut resoldre, creant augments de preus, dèficits de matèries primeres i de logística importants, a més de bombolles aquí i allà. Creieu que és normal que tornem a tenir una bombolla immobiliària, 8 anys després de sortir-ne, quan els bancs encara estan venent pisos de l’anterior?

La crisi de matèries primeres ha estat diversa. En uns sectors hi ha hagut mancança de productes, en altres només augments de preus, efectes que han incidit en el ritme de fabricació de les indústries, havent d’aturar moltes d’elles i entrant en pèrdues importants les restants. Però l’efecte més greu ha estat el del subministrament de gas natural. El món va decidir que havia arribat el moment de tancar el carbó i la transformació més fàcil era canviar el combustible per gas natural, sense veure si n’hi hauria prou globalment per a fer el canvi. I no n’hi havia prou, és clar. El món havia dit als productors d’energies fòssils que d’aquí uns anys deixaríem de comprar-los petroli i gas, que se l’haurien de quedar tancat als pous. El resultat va ser una aturada en les inversions d’extracció i logístiques, cosa que ha provocat que no siguin capaços de satisfer la nova demanda provocada de cop. Només el tub de Nordstream 2 de Rússia a Alemanya és la nova inversió que resol una part important del problema. Al seu costat, el desastre del tancament del tub del Magreb que entra per Tarifa, aporta més dificultats al subministrament d’Europa. No haver connectat Espanya amb França per la Jonquera acaba d’aportar més problemes.

Venen mesos complicats. Molts fabricants han pogut mantenir els seus preus perquè havien lligat les seves compres a un preu fix, comprat al mercat de futurs a primers d’any, tant de matèries primeres com de gas o electricitat. Però la majoria d’aquests contractes són d’un any natural, cosa que vol dir que a final d’any acabaran i al mes de gener hauran d’integrar els nous preus de mercat. Això obligarà a apujar els preus dels productes al consumidor. Si a l’octubre hem vist una inflació del 5,5%, al mes de gener o febrer podríem veure inflacions superiors al 10%. Tot i que el gas va arribar a un preu de 116 €/MWh al 5 d’octubre, ara està baixant, essent de 70 €/MWh i es preveu que s’estabilitzi a 45 €/MWh durant l’any vinent. Quan a l’electricitat, el preu d’ara ens porta a un preu marginal de 200 €/MWh i el preu futur pel 2022 a 158 €/MWh, tot i que hi haurà molts mesos amb preus més baixos perquè no farà falta el gas en el mix elèctric. Quan estic escrivint això, la generació eòlica és del 56% i la de cicles combinats amb gas només del 5,5%; amb aquest escenari el preu del mercat és de 77 €/MWh. Alguna cosa està canviant amb l’entrada de l’energia eòlica, cosa que durarà fins el mes d’abril, amb alguns episodis sense vent.

El resultat de tot plegat serà que durant el primer trimestre pujarà la inflació, que es mantindrà de forma més suau durant la resta de l’any, molt per sobre els 2% que somnien els Bancs Centrals. I aquesta vegada els bancs no tenen a la seva mà tancar l’aixeta monetària ni poden apujar els tipus d’interès. Llavors, què poden fer sense caure en més errors? Cal frenar les bombolles i també cal frenar el consum suaument per ajustar els preus de l’energia i de la resta de les matèries primeres. Si no apugen els tipus d’interès, que seria la mesura ortodoxa, poden prendre mesures per frenar el crèdit al consum, també l’hipotecari i, a canvi, incorporar finançament perquè es pugui invertir en estalvi i en nova generació renovable.

Comprar un cotxe elèctric, si es té resolt el punt de càrrega, és una operació rendible. El problema és el seu finançament, essent necessari trobar amortitzacions de fins a 10 anys. La mateixa cosa passa amb les operacions de rehabilitació d’habitatges, necessitant invertir de 10 a 15.000 euros amb una amortització de 15 anys. Les indústries també han d’invertir milions per adaptar el seu procés cap a nous productes amb més reciclatge, i reduint el consum de gas i electricitat. També les administracions, havent de posar plaques fotovoltaiques a tots els teulats dels seus edificis, havent d’invertir en carrils bici, punts de càrrega elèctrics i en més mobilitat pública elèctrica, amb una xifra estimada de 2.000 milions anuals.

Tot aquest finançament podria ser el nou Quantitative Easing del BCE, una nova forma d’aguantar l’economia tot i ajudant-la a fer el camí que cal fer, que és el de reducció del consum de matèries primeres i d’energia. El que ens passa és que, tot allò que havíem de fer des de l’any 2005 i no vam fer, ara ho haurem de fer en dos o tres anys, patint més del que és necessari. Però, què voleu que us digui, els humans no sabem fer les coses sense patir, no ens agrada anticipar ni convèncer als ciutadans, només actuem quan les coses van molt malament, quan tothom està convençut que ha de renunciar a alguna cosa per adreçar la situació.