A Laura Borràs li agrada el Parlament i li encanta encara més presidir la Mesa. Segur que voldria ser la presidenta del Govern, però els resultats electorals no la van acompanyar ni a ella ni al seu partit. Una vegada arribada al càrrec s’hi ha trobat a gust i per això no vol perdre’l el dia -molt probablement més proper que llunyà- que el Tribunal Superior de Justícia li obri judici oral. L’intent aquesta setmana de canviar el reglament de la Cambra per evitar deixar l’escó i, en conseqüència, la cadira de presidenta, ho diu tot. Borràs sap que té tots els números per acabar processada per presumpta corrupció i vol estirar el màxim el seu idil·li. Sap també que un judici, una sentència, un recurs i la sentència del recurs vol dir molt de temps i si ostenta un càrrec públic mentre passa tot això, s’assegura una rellevància que no tindria si hagués de marxar a casa.

El curiós d’aquesta història és que la proposta de canvi de reglament hagi vingut instada pels lletrats de la cambra amagada entre altres modificacions. Seria interessant saber qui és el funcionari que ha tingut la genial idea de voler salvar la presidenta i fer, de passada, un mal servei als intents sobrevinguts els últims anys als partits de semblar uns ferms lluitadors contra la corrupció. La majoria tenen en els seus reglaments interns la mateixa mesura que la del Parlament o similar.

És realment estrany que una cambra com la catalana contempli la pèrdua de l’escó si un diputat és processat per pràctiques presumptament corruptes sabent els perills, les tensions i les polèmiques que pot generar. No és tan estrany que algú el vulgui eliminar en mig del cas Borràs. La presidenta hauria de condecorar en un acte solemne el funcionari que tant vetlla per ella.

Fos qui fos qui va ordenar aquesta operació, ¿no va veure que Junts i la presidenta es tornarien a quedar sols? Ni ERC ni la CUP han caigut en la trampa i cap dels dos partits n’ha volgut saber res. La seva posició era veritablement fàcil perquè ningú -excepte JxCat- els titllarà de traïdors per no haver acceptat la modificació. Era de preveure una nova escletxa en l’independentisme i fàcil endevinar que el gol no colaria. Està per determinar si realment la pretensió era modificar el reglament o provocar un nou terratrèmol, perquè sovint en política el que sembla no és el que és.

El cas de la UdG. Si en l’operació «salvar a Borràs» hi ha massa interrogants, en el cas de presumpta corrupció a la UdG que s’ha conegut quasi per casualitat n’hi ha tants o més, la majoria dels quals diuen poc o res a favor d’alguns dels rectorats que hi han hagut de lidiar. Un afer que de no haver estat per una fortuïta apagada elèctrica, potser encara estaria oculta en mig de despatxos judicials. És el govern de la UdG, l’actual i alguns dels anteriors, els que aixequen els dubtes més seriosos de la història.

L’actual rector, Quim Salvi, va declinar fer declaracions el dia que s’havia de jutjar el catedràtic, remetent-se a l’advocada de la defensa. El possible perjudicat no només no es persona com a acusació, sinó que quan un periodista li demana explicacions li contesta que pregunti a l’acusat. Un acusat que, per cert, diu en el seu escrit que la UdG estava al cas de totes les operacions per les quals se’l jutja.

Havien de passar vuit dies, vuit, perquè l’equip de govern de la universitat decidís parlar sense remetre’s a l’encausat. Ho va fer en un fil de Twitter en el qual admetia que va detectar les irregularitats el 2014 (14 anys després d’haver-se iniciat, segons el fiscal); que el 2015 va obrir un expedient; que aquest es va tancar el 2016 i que aleshores va posar el cas en coneixement de les «autoritats».

Per cert, en cap dels tuits del fil, s’explica perquè no figura en el procediment com a acusació. Aquesta és la principal pregunta sense resposta. Per què la UdG no figura enlloc essent la possible principal perjudicada? En el judici s’aclarirà què va fer el catedràtic i si és punible o no. El que no sabrem, a menys que algú de l’entitat ho expliqui, el perquè d’aquesta deixadesa que, com a mínim, fa sospitar.