El no-oci és el negoci. El no-negoci, torna a ser l’oci. Per a Sánchez, la taula dita de «negociació» va ser una tarda d’oci a Barcelona que acabà fent un cafè amb gel amb l’exministre Salvador Illa. I ho va deixar tot ben clar de cara a les Espanyes: ni amnistia ni autodeterminació. Parlar-ne no seria dialogar, sinó una imposició. (Ara bé, decidir que no se’n parli, no n’és cap d’imposició!) Ah, i si s’arribés a alguna conclusió sobre l’afer català per anar a referèndum, la votaria tot Espanya. Si vivim junts, hem de votar junts. Fa anys i panys que Ibarretxe va contestar a Rajoy davant d’aquest «tràgala»: «Vostè dona per fet el que no ho és; abans caldria votar si hi volem viure, de junts...». És igual, per a Sánchez: qui dia passa, any empeny. I, per si no havia quedat clar, va passar per Aragó i va dir que si hi havia Jocs d’Hivern als Pirineus el 2030, Aragó estaria al mateix nivell de Catalunya en responsabilitat (i, suposo, en inversions).

Els meus professors de literatura i cinematografia em van ensenyar que darrera els continguts significatius de l’obra en qüestió, també s’hi poden llegir els fons mentals de l’autor, allò que bull en la seva ment i expressa gairebé sense voler. I també em van ensenyar que hi ha una comunicació no verbal del tot significativa. Gestos, ganyotes, tensions musculars, actuacions. Després d’inaugurar la taula/tarda d’oci, Sánchez i Aragonès discursejaren i es van posar a disposició dels periodistes. Quan ho va fer el segon, van treure del seu darrera la bandera espanyola. (A la primera reunió amb Torra a Pedralbes, van canviar les ponsèties grogues per unes de vermelles!) Això sí que van ser fets palpables! Llenguatge no verbal.

La taula d’oci del passat 15-IX es quedà amb menys de la meitat d’independentistes volent dialogar i negociar. Ni Junts ni CUP. És impossible que surti bé. És impossible que en surti res quan no es van saber els components de la taula ni la data (Sánchez desvelà data i assistència inaugural en una entrevista a la TV el dia abans), ni hi havia ordre del dia ni s’han posat d’acord en que hi hagi cap mediador neutral. Les coses no es fan així. Millor dit: si es fan així, vol dir que la trobada és de fireta. Una taula de negociació d’aquest calibre es prepara amb delegats d’ambdues bandes molt abans del dia de la trobada. Això se’n diu fer el paperot («paripé», en castellà). I ens hem de creure que continuarà subterrània i allargassada...? A Sánchez li va de conya. Té Europa calmada amb els indults i els pressupostos gairebé mig pactats. Què més pot desitjar? Aragonès volia transformar un fracàs com una catedral en una victòria per haver assolit el seat and talk? Podia fer el que volgués? Sánchez es demanava quan podria tornar a fer un cafè amb gel amb Illa?

Això venia de lluny. Els periodistes tenim el defecte de llegir, veure i escoltar els mitjans menys afins. Servidor escolta sovint, quan s’alça els matins, emissores madrilenyes. Una d’elles, abans del dia de la taula/tarda valorava com un despropòsit que Sánchez acceptés la temptativa de diàleg després de l’11-IX. L’independentisme se sentiria massa fort i el posaria a un atzucac, perquè els catalans, sempre demanen més i més a Espanya i mai no estem prou satisfets. A banda que no calculaven les capacitats entabanadores de Sánchez, fixint-se com separaven els catalans d’Espanya. Nosaltres demanem massa a Espanya. Això és un fons mental. Dues realitats diferents. No som Espanya; en som l’enemic quintacolumnista que sempre pidola, si de cas. M’explico?

Havent dinat, per adormir-me una mica, també poso una TV hispànica. Hi havia un personatge seriós que s’exclamava contra els 17.000 milions que AENA havia d’invertir a l’aeroport del Prat, no per culpa de la llacuna de la Ricarda ni per cap tema ecològic, sinó perquè no hi podia haver un hub a Madrid i un altre a Barcelona, ja que aquest darrer passaria la mà per la cara a l’altre. Deia: «El hub només ha de ser a Madrid. I si Barcelona té molt trànsit aeri, que entomin l’encariment que tindran fins i tot de vols low cost. Ens va molt bé que els independentistes es barallin. Ells que perdin el temps, mentre nosaltres anem fent la nostra». Ells/nosaltres: ho veuen? Nou fons mental! Qui separa? Tampoc no comptaven que el gran entabanador no havia pensat mai invertir 17.000 milions seriosament, però mostraven com pensaven sense la intenció de mostrar-ho.

Podria oferir milers d’exemples més. Per a bona part d’Espanya, els catalans som els dolents que no mereixem res. Ni allò que ens guanyem amb la suor del front. Això ho hem de repartir. Els 44 punts de l’«Agenda para el reencuentro» compila les reclamacions que havien fet a la Moncloa els presidents Mas (30-VII-2014), Puigdemont (20-IV-16) i Torra (20-XII-18). El punt 2n diu: «Evitar la judicialització de la política». L’han vist omplert per alguna banda? El punt 8è: «Autonomia financera de Catalunya». Ha! I el 42è: «Suport a l’activitat aeroportuària». I va sortir dient que el govern català no estava prou madur per la inversió al Prat!

Ja ens van amagar l’ou dient-nos que això de la taula/tarda era complexa, que no s’arranjaria amb poc temps un conflicte de deu anys i que anava per llarg, sense admetre que la cosa anava per mai. Som a la «conllevància» d’Ortega. No hi ha solució. Fa una vintena d’anys se’m demanà que col·laborés a un estudi de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya a partir dels escrits dels nostres literats sobre la resta de la pell de brau. Ens hi vam posar el doctor Carles Bastons i servidor i en van sortir dos llibres, Castilla en la literatura catalana (2002) i Castilla y Catalunya frente a frente. Antologia para un debate cultural (2004) i un fulletó: Dos culturas hispánicas en diálogo (2003). Aquí van merèixer elogis, però el debat que s’havia de fer a les Espanyes resultà una absoluta salafarda. Se’ns oferí estudiar les relacions amb Espanya d’altres nacionalitats (Galiza, Euskadi..), però amb la nostra n’havíem quedat ben tips.

La lectura de tot plegat potser palesaria que és inútil picar ferro fred. Espanya no s’imagina sense Catalunya perquè és una part important del seu PIB. No cal ser profeta per pronosticar que la bona voluntat d’Aragonès s’estavellarà un cop més contra el mur dels impossibles.

Repartint clatellades amb el Tribunal de comptes, incomplint les inversions i prometent-nos l’oro i el moro (2.230 M€) Sánchez està disposat a celebrar tantes taules-tardes com calguin a Barcelona i acabar-les fent un cafè amb gel amb els amics. (Per cert: els 3,230 M€ de l’esborrany de pressupostos representen el 17,2% del PIB català que és un 19%!)